Divendres tocava parlar dels Estats Units d'Amèrica a la Mostra de Cinema, però tocava fer-ho des d'una falsa realitat: que hauria estat d'aquest país si la guerra de successió l'hagués guanyat el sud. La broma de "CSA: Confederate States of America", de Kevin Willmott, era senzilla: promoure l'esclavitud com el millor sistema productiu capitalista.
La broma, produïda –paradoxalment- per l'incansable defensor del col·lectiu negre el cineasta Spike Lee, estava servida en un simulat reportatge televisiu, com si miréssim Informe Setmanal però amb estètica i temàtica americana. Més enllà d'aquesta premissa, i dels pesats 'talls publicitaris', l'argument tampoc aportava res més que transformar alguns dels passatges de la història de la nació americana per donar raó a l'esclavitud.
La pel·lícula de Willmott, a part de ser orfe de ritme, només proporcionava alguna rialla entre el públic però a costa d'un humor negre, molt negre. Més negre que els veritables protagonistes del film. Tant, que a vegades dubtaves si allò tant passat de voltes era una paròdia o era un discurs encobert neonazi, amb l'adulació a Hitler explicita inclosa en el film.
Tot plegat, una manera deplorable de malbaratar metratge i esforç, amb un curt, o amb 10 minuts, la història es podria explicar igual i més condensada. Per què, allargar per allargar no val la pena. Ja ho diu la dita: "Lo malo, si breve, pasa rápido y a otra cosa". Graupera explicava en la inauguració de la Mostra que per "nous creadors" s'entén aquells realitzadors que han fet tres o menys films. De Willmott, a no ser que la cosa canviï, no caldria esperar els altres dos films en futures mostres.
