Paul Fuster, convincent a curta distancia
El cantautor americà-català broda un recital, amè, polit i divertit
El "ianqui" català, com carinyosament podríem anomenar-lo va presentar-se en format de duet tocant ell la guitarra de forma notable i amb un instrument agreujat per fer de símil de baix i amb Xavi Molero a la bateria, que també va demostrar tenir-ne els colzes pelats. Entre els dos, a pesar d’algun lapsus, van crear una atmosfera propícia i a partir d’aquesta el concert va anar creixent a bon ritme, amb melodies acurades i una veu, la de Fuster que sense ser cap cosa de l’altre món compleix amb nota tots els exàmens d’una forma brillant. La interacció entre els dos artistes va funcionar en un concert que va anar enganxant-se a una concurrència que ja coneix Fuster des de fa anys, un músic, però, que va madurant i va destacant cada cop més.
Un final precipitat
Amb el seu caràcter desganat i sospitosament relaxat, Fuster va tirar de música segura a mig camí entre el rock, engrunes pop i tendències de drum’n’bass. Amb tot aconsegueix una etiqueta pròpia que val l’aplaudiment un chapeau. L’anècdota del concert va residir en el seu final quan l’artista va negar el bis per tenir el cap buit i estar del tot empanat per la qual cosa no va voler fer res més perquè, segons va dir, el concert ja havia anat prou bé. La seva vàlua l’eximeix de protesta, és el que tenen els cracs.