En un Teatre Monumental inusualment ple, el passat dijous 14 d’octubre es va dur a terme l’esperada preestrena del documental Super Size Me, pel qual Morgan Spurlock va obtenir el Premi al Millor Director al Festival de Sundance 2004.
Super Size Me constitueix una investigació (a l’estil de Michael Moore) sobre l’obesitat, una autèntica epidemia als Estats Units, i els efectes nocius que produeix el menjar ràpid en els seus consumidors. Tant és així que el director del documental decideix experimentar aquests efectes en el seu propi cos alimentat-se durant 30 dies en un McDonald’s. La recerca es complementa amb l’anàlisi que metges, nutricionistes, legisladors i experts realitzen d’aquest preocupant fenòmen.
Super Size Me resulta, d’una banda, un bon entreteniment amb dosis abundants d’humor que ens convida a reflexionar sobre els nostres propis hàbits alimentaris però, de l’altra, constitueix un atac no només contra les empreses de menjar ràpid, sinó també contra l’estil de vida predominant als Estats Units: l’omnispresència de la publicitat, el pèssim sistema d’alimentació a les escoles, la reducció del temps dedicat a l’exercici físic, la influència en la legislació dels grans grups empresarials, etc.
Cal esmentar que “casualment” després de l’estrena del film a Sundance, McDonald’s va eliminar dels seus menús les racions Super Size (Gegants). Per tant, sembla que, a vegades, el cinema pot contribuïr a fer un món una miqueta millor.
