Dia històric pel Clap i per la música mataronina el passat dijous 27. Històric perquè va comparèixer a l’escenari del Clap (un escenari cada dia amb més catxé) una estrella mundial del Jazz més enganxós, el saxofonista Bill Evans, acompanyat d’un autèntic Dream Team en la matèria que va deleitar un públic molt nombrós que omplia tots els racons de la sala.
Amb la seva veu degradada informàticament, de sons metal·litzats i frases curtes i inintel·ligibles recordant el Dub més estripat, Evans començava la seva actuació, saxo baix en mà i fent moure un públic més crescudet del normal. Ja en la primera peça Evans va deixar en evidència tot el que confirmaria durant la resta de concert, que és un mostre en qualsevol dels dos saxos, que té un sentit de la improvisació inigualable al món, i un do per fer bo el mitjanet i fer millor el bo molt agraït.
Grans acompanyants
Perfectament salvaguardat per un bateria colossal, un teclista superb i un guitarrista i un baixista complidors i molt propis del mundillu, Bill Evans va fer un viatge a través del Jazz més primitiu i verge a un funk punyent d’aquell que fa moure, tot passant per peces d’un groove inabastable i bocabadant i el soul més autèntic. Va reinvindicar amb encert l’herència de Miles i va ascendir al paradís de la música Jazz gràcies a les perfectes combinacions de peces, combinant temes propis amb versions acertadíssimes de Santana, tot això, mentres canviava de saxo, de baix a tenor, amb una facilitat i qualitat tal, que feia del tot exagerada la colossal esllevissada de música que, de l’escenari, inundava la claca.
Alguns temes més blues, més movedissos, van apropar el final, un final el principi del qual va consistir en un solo de Bill Evans a soles, magnífic. La genial Big Fun va permetre fer una roda de solos, que, com és costum, va acabar de finiquitar una nit formidable que acabà amb un mà a mà de Bill Evans i el guitarrista i un inoblidable final de festa a càrrec del bateria, molt ben dotat i totalemt decidit a tancar una vetllada de cracks.
En definitiva, la quinta essència d’un Jazz perfecte es va poder veure al Clap, Després la gent no hi anirà i s’escriuran cartes, però després de Bill Evans i amb l’Abril que s’endevina, el Clap tornarà a ser un niu de pecadors que volem gaudir de la música, i serem molts.
Cugat Comas// Freqüència Iluro
