Wagner Pà porta l'essència brasilera al Clap
Va ser un d’aquells concerts que no acaben d’arrencar mai. A l’inici, la sala era més buida que plena, i a mida que van anar sonant els compassos, d’aquest brasiler instal·lat a Barcelona, s’anava presenciant l’arribada d’espectadors que acudien al reclam d’aquest músic d’Hamelín.
El so de la formació era enganxós, i a poc a poc va provocar que els cossos presents es moguessin, amb més o menys gràcies, però que ho fessin. A la vegada que es succeïen els temes, la sala estava més i més plena, i l’ambient en general millorava, pel fet que prometia. Els assistents, molt diferents als de Mastretta per exemple, van entrar en el joc de dansa que des de dalt de l’escenari proposaven els Brazuca.
“Ya llegó, el gran circo místico llego…”
Però no arribar. Una de les peces més demanades i conegudes de la formació, no la van tocar. Alguns la demanaren amb insistència, però amb una hora de concert Brazuca Matraca es va acomiadar després d’una gran batucada. Això sí, van deixar ben clar la seva procedència carioca amb una enèrgica samba, fent dots d’una excel·lent percussió.
Un gran final per a un concert que va deixar a algú una mica decepcionat. Potser era el dia, o és que ell és així, però Wagner va interpretar les peces, una rera l’altra, amb més aviat poc èmfasi. Sense desplaçar-se de les tonalitats més greus i tristes, el discjockey-cantant va truncar algunes cançons que podrien haver fet ballar molt més a la gent. Potser va ser divendres.
Jordi Aliberas // Freqüència Iluro