“Que calli Mataró Ràdio!” és del més suau que va dir la senyora que tenia al costat veient la Cavalcada. Mentre arreplegava caramels pels néts –secció excuses oficials, segur que després se’ls cruspeix ella– la dona s’exclamava de la megafonia de la Riera on a volum notable els que s’hi aplegaven amb xispes d’il·lusió als ulls havien d’escoltar-se la narració de la sempre present Maria Lluïsa Aranaz, que poca culpa en té, pobra. El problema és d’arrel, de concepte. Primer que és neci explicar una cosa a la gent que la gent ja veu, el segon que les ambientacions no tenen sentit si ja hi ha tota la màgia, músiques pròpies i cridòria que porta la Cavalcada amb ella i el tercer que si es narra una seqüència vista des d’un punt concret –l’ajuntament– tota la resta en té poca culpa de no ser-hi i cap interès en saber què hi passa. Pot semblar abusiva la crítica però és que la sensació dels cossos al experimentar el pas majestuós de l’oca mentre la periodista fa preguntes a l’alcalde o un nen s’inventa que hi ha un Rei de color verd era tirant a intestinal.
La Cavalcada és quelcom que la gent s’estima tant que és ben bé terreny de pell fina, de susceptibilitats i polèmiques tan estèrils com enverinades. Que si ara pujo el nen, que si aquesta carrossa no s’aguanta, que si l’avió té massa purpurina. Però cal destriar entre el que es diu per matar temps i el que revesteix estat de la qüestió, opinió. Per exemple ja fa temps que la Cavalcada, com és i com es mostra, està en entredit. Hi ha qui voldria neteja de les carrosses, a la brossa algunes diran. A aquests se’ls respon des de la vessant patrimonialista. Que l’Oca, Egipte, l’Avió i els Esquimals són sagrats. “Això és Patrimoni i no Can Fàbregas” deia amb sorna un altre dels habituals a la zona. Segurament quan l’empresa Fabrés estigui de adequar als nous temps les carrosses, les inversions podrien anar a parar a novetats en forma de més carrosses. A això ningú diria que no, tothom aplaudiria.
Aquell arbre!Altres cosetes és el xou de darrera l’ajuntament on els discursos van ser quasi sermons, amb gràcia però massa llargs. Baron va sortir escaldat de la promesa de la ràdio i ara demana coses d’esperit i tota la mandanga es va poder veure millor gràcies a la pantalla. Si a sobre no hi hagués el punyetero arbre aquell ja seria impressionant. Diuen que està catalogat, l’arbre, però, no som a Mataró? Per què no el movem? Si aviat hi tindrem pràctica!
