Un públic ben predisposat i més divers que el de costum va atapeir dissabte passat el Monumental en una sessió fora d’abonament per veure ‘Lorca eran todos’, l’espectacle que mesos enrere va adquirir notorietat pel boicot promogut per la dreta espanyola més intransigent, que segurament es va sentir al·ludida per unes declaracions de Pepe Rubianes en què entre d’altres floretes es cagava literalment en l’Espanya feixista, casposa i miserable continuadora de la ideologia intolerant dels assassins de Federico García Lorca.
Faceta inèditaPerò l’espectacle en si té molt poc a veure amb el personatge d’en Rubianes més conegut. El que s’autointerpreta com a bufó llengut, bròfec i provocador o que es recrea suscitant polèmiques. Ben al contrari, a ‘Lorca eran todos’ hi aflora la tendresa i l’emoció d’algú que se sap i es vol deutor del poeta de Granada. Per això Pepe Rubianes assumeix la responsabilitat fins ara inèdita d’autor i director. Per donar sortida a una interpretació de les circumstàncies de la mort de Federico que, confessa, porta a dins des de fa anys i panys. D’ençà dels seus temps d’estudiant. Així basteix una peça de teatre documental. Humil i directe. Una narració tràgica que és homenatge i que és denúncia. I que acaba essent l’expressió enèsima de la seva porfídia per blasmar tot el que fa tuf de fatxa.
Exercici senzill i transparentA partir d’aquests pressupòsits Rubianes opta per un exercici escènic que es fa admirar. Basat sobretot en el text, es configura com una crònica que catalitza bellesa per la seva senzillesa i transparència. És una peça didàctica que no s’està d’explicitar rotundament les seves conviccions i que duen a terme amb una força i una sensibilitat elogiables onze joves actors, entre els quals la mataronina Anna Lluch. Un muntatge fresc, directe, sense pretensions, que dissabte va convèncer i emocionar la munió d’espectadors que el van aplaudir llargament.
