Dijous de la setmana passada, al Teatre Municipal de Girona, va tenir lloc la inauguració del Festival Temporada Alta amb un protagonista d’excepció: el gran Dario Fo, l’autor, director i actor italià, que va guanyar premi Nobel de Literatura 1997. El teatre, una arma èticaHavia anunciat la representació de ‘Rosa fresca aulentissima’, que és el primer fragment de la seva coneguda obra ‘Mistero buffo’. Però no. En les dues hores llargues d’actuació, va saltar-se el guió per fer una demostració de la grandesa de les seves conviccions més profundes: que el teatre és sobretot paraula, que ha de parlar del temps present i que ha de servir per lluitar contra el desastre moral que significa la falta d’informació veraç. Per això dempeus en un escenari buit i amb la seva corpulència disfressada de monjo budista va denunciar la dictadura militar de Birmània, l’assassinat o la deportació de manifestants i la indiferència dels països dits democràtics. També es va referir als tres mil dos-cents miners sud-africans atrapats en una mina d’or i va blasmar les condicions de treball en què estan obligats a treballar.
A la segona part de l’actuació va representar dos passatges del ‘Mistero Buffo’, el de la resurrecció de Llàtzer i el del papa Bonifaci VIII, ambdós de to satíric. Entremig, invocant la tradició dels joglars, va fer una divertidíssima demostració de ‘grammelot’, una mena de llengua inventada, composta d’onomatopeies, ritmes i sons de parlars molt diversos que tot i que no tenen significació concreta permeten al públic d’endevinar el sentit del que es vol dir.Riallades i veritats punyents Dario Fo va demostrar una vegada més com és de gran. Molt. Moltíssim. I no només pels vuitanta-un tacos que ja té o per l’abast de la seva fama ben guanyada, sinó per la infinitud de registres del seu somriure esmolat, per la desmesura de la xerrameca iconoclasta que professa, per l’excel·lència de la seva elocució i per l’enorme vigor amb què, entre riallades, engalta les veritats més punyents i suscita la complicitat de l’espectador.
Aquesta magnitud, que utilitza per “castigar els poders establerts i restaurar la dignitat dels oprimits”, és la que va apreciar l’Acadèmia Sueca per donar-li el Nobel i és també la dimensió que va fer entranyable la seva actuació a Girona. Vet aquí la primera meravella que aquest Festival de Tardor ha aportat aquest any al públic de Catalunya. Però n’hi ha moltes més. Fins al 7 de desembre. Tothom queda avisat: www.temporada-alta.cat.
