Fer neteja i començar de zero ajuda a veure les coses des d’una nova perspectiva i a treure’s de sobre el pes de la tradició o del que va ser. Aquest és un exercici que les grans franquícies cinematogràfiques també estan acostumades a fer. I, encara més, quan es tracta de personatges que van ser adaptats amb èxit en altres èpoques.
L’últim exemple de reinvenció “per a les noves generacions” l’ha dut a terme Warner amb l’heroi per excel·lència: Superman. Tornar a explicar els orígens i la filosofia de l’últim fill de Krypton era una feina complicada ja que la primera adaptació de Richard Donner i Cristopher Reeve sempre figura com a exemple. Què millor per enfrontar aquest renaixement de l’home d’acer que fixar-se en el renaixement més recent d’un altre heroi clàssic: Batman. Amb el “pare” del Cavaller Fosc, Christopher Nolan, com a “padrí” d’aquesta posta a punt de l’heroi de Metropolis, ‘El Hombre de Acero’ aprofita recursos tècnics com els flashbacks o temàtics com la cerca d’un mateix que ja estaven presents en l’home ratpenat per introduir un nou Clark Kent que busca el seu lloc al món. Però l’heroi més fort i invencible dels còmics també necessita acció.
Aquí és on entra el director Zack Snyder, aquest segon “pare” de la criatura que agafa les idees profundes i metafòriques que fan -paradoxalment- humà el personatge i les acompanya d’una representació real i fidedigna del que provocarien uns poders així: destrucció. Trobem, en aquest punt, una de les sorpreses d’aquest nou Superman. Les batalles són tan excessives -a la vegada que espectaculars- que poden arribar a provocar fatiga i cansament. I, potser, aquest es l’objectiu.
Com tot a la cinta, la voluntat de Nolan i Snyder -i el guionista David Goyer- és oferir un retrat “realista” del que passaria en un món com el nostre si un personatge com aquest existís. I se’n surten amb escreix.
