L’argument:
El jove Peter Parker va ser abandonat pels seus pares i deixat a càrrec dels seus tiets. Ara, un adolescent tímid i solitari, decideix investigar la feina del seu pare. Un accident en el laboratori on treballava li donarà habilitats especials. Diagnòstic:
Tot i que s’encalla una mica explicant una vegada més l’origen dels poders de l’heroi, aquesta revisió de la història d’Spiderman ens presenta un Peter Parker de pel·lícula independent que aprèn a fer servir els seus poders a ritme de Coldplay. Una versió que s’allunya dels còmics clàssics que van servir d’inspiració a la primera trilogia de Sam Raimi i que s’acosta a les versions més recents i ‘reals’ del personatge creat per Stan Lee i Steve Ditko. Un Parker que cobra vida -una vida plena de timidesa, trauma i dubte- amb una gran interpretació d’Andrew Garfield que li dóna al personatge una profunditat i, a la vegada, un carisma, del que Tobey Maguire no acabava de gaudir a la versió anterior.Precisament, la connexió entre Garfield i la seva ‘partenaire’ Emma Stone -tot i que els seus diàlegs els converteixin en el paradigma dels adolescents aturadets- acaba sent la gran arma secreta de la pel·lícula. La història d’aquest noi sense pares que no acaba les frases quan veu la noia que estima acaba sent tan important que, en alguns moments, sembla com si el títol es pogués dividir en dues pel·lícules diferents. En aquesta anàlisi, però, surt més guanyant el drama adolescent de mirades, primers petons i frases a cau d’orella que les batalles amb llangardaixos humans a dalt dels gratacels.Una cinta, doncs, que arrela tant als sentiments la seva història que, en certa manera, acaba deixant de banda el que és: una cinta d’acció.
