L’Arcàdia ja era dels principals actius culturals de la ciutat i ara si no vols caldo tres tasses. El Cafè Cultural va anunciar que feia un pas endavant programant concerts al Casal l’Aliança i a la primera l’èxit va ser sonat, amb un ple en el recital de Roger Mas a la sala del carrer Bonaire que d’un temps ençà s’ha convertit en tot un referent com espai. L’estrena d’aquest exili daurat de l’Arcàdia va tenir la sort de comptar amb qui probablement és l’element més sòlid dins el món no mediàtic de la música catalana. El cantautor passa per ser un d’aquells noms estranys que son i que enganxa, però que mai aspirarà –tampoc ho deu pretendre– al lloc dels primeres espases. Ell enlloc de mirar-se el melic, ofereix un present musical que arrela en un passat més musicat, que se li nota, que li proporciona una personalitat forta a la seva, la música d’autor. Roger Mas havia encandil·lat amb anterioritat el públic mataroní al propi Arcàdia amb una proximitat que no va perdre al Casal. Sí que va guanyar-hi força escènica i musical de la mà d’un major acompanyament musical que va proporcionar coixí suficient i còmode a les lletres de Mas, autèntiques protagonistes de la vetllada. Amant de les reflexions d’aparença supèrfula i profunditat semàntica, l’univers poètic del cantautor és el que realment li ha donat l’aurèola respectable i variada que l’envolta. Respectable perquè l’acceptació popular és un fet amb bones crítiques i la satisfacció dels assistents al concert – congratulació es veia entre els 150 mataronins que hi van anar– i variada perquè amb una pota a l’humor i l’altra a mig camí del surrealisme, la poètica i la reflexió es contempla una gamma artística de luxe. Que duri. Roger Mas, pletòric, estrena el Casal en versió arcadiana
El cantautor explora lletres de poesia impossible amb gran acollida
L’Arcàdia ja era dels principals actius culturals de la ciutat i ara si no vols caldo tres tasses. El Cafè Cultural va anunciar que feia un pas endavant programant concerts al Casal l’Aliança i a la primera l’èxit va ser sonat, amb un ple en el recital de Roger Mas a la sala del carrer Bonaire que d’un temps ençà s’ha convertit en tot un referent com espai. L’estrena d’aquest exili daurat de l’Arcàdia va tenir la sort de comptar amb qui probablement és l’element més sòlid dins el món no mediàtic de la música catalana. El cantautor passa per ser un d’aquells noms estranys que son i que enganxa, però que mai aspirarà –tampoc ho deu pretendre– al lloc dels primeres espases. Ell enlloc de mirar-se el melic, ofereix un present musical que arrela en un passat més musicat, que se li nota, que li proporciona una personalitat forta a la seva, la música d’autor. Roger Mas havia encandil·lat amb anterioritat el públic mataroní al propi Arcàdia amb una proximitat que no va perdre al Casal. Sí que va guanyar-hi força escènica i musical de la mà d’un major acompanyament musical que va proporcionar coixí suficient i còmode a les lletres de Mas, autèntiques protagonistes de la vetllada. Amant de les reflexions d’aparença supèrfula i profunditat semàntica, l’univers poètic del cantautor és el que realment li ha donat l’aurèola respectable i variada que l’envolta. Respectable perquè l’acceptació popular és un fet amb bones crítiques i la satisfacció dels assistents al concert – congratulació es veia entre els 150 mataronins que hi van anar– i variada perquè amb una pota a l’humor i l’altra a mig camí del surrealisme, la poètica i la reflexió es contempla una gamma artística de luxe. Que duri. 
