ENTREVISTA A AQUEST GRUP DE LA GARRIGA QUE VA ACTUAR AL CLAP PRESENTANT EL SEU DARRER ÀLBUM: “GO”
Sabíem que els Dusminguet eren gent normal i corrent, però de veres ens va sorprendre la seva naturalitat i el seu tacte. Vam quedar amb ells a l’entrada del restaurant on havien de sopar abundosament (requisit indispensable per un bon concert segons sembla) el divendres, el segon dia de bolo al Clap. Ens van fer tornar una horeta més tard i vam poder parlar amb en Joan Garriga, el fabulós cantant i amb en Martí Vilardebó, mentre feien el carajillo i anàvem xino xano cap a la sala.
El dia abans, el dijous, el Clap havia sucumbit als seus peus, un públic jovenet molt animat havia fet tremolar el Clap i es notava en els integrants del grup de la Garriga la tranquil·litat de qui ja ha triomfat. En Joan ens rep amb total amabilitat, ens fa seure de caps de taula i comencem la conversa, molt distesa i sovint desenfrenada. Comencem el que és l’entrevista preguntant-li per el viatge per tot Europa que els tres components bàsics i originaris del grup van fer per Europa per tal perfilar el nou disc. Les influències del viatge, però, no apareixen al disc ja que el fred i la feina ja feta a Catalunya van anular els sabors mediterranis que, amb el viatge, es volien copsar. En Joan ens comenta: “aquest era un viatge fet després d’una gira que va esprèmer el suc de tot el grup. Arriba un moment que necessitem, com aquell que diu, fer unes colònies. És per això que decidim llogar un caravana, muntar un estudi mòbil i recórrer l’Europa més mediterrània. Ens serveix per fer pinya i com a experiència i descobriment de terres amb una gran música que hauríem volgut tastar més però el fred ens persegueix des de Catalunya fins a Grècia i ens dificulta les coses. Ens servei per aclarir-nos i decidir-nos al tercer disc”.
Aquest tercer disc de la formació, el “Go” i la seva gira de presentació van tenir un precursor directe, el tour que fan els garriguencs per ateneus i casals popular de tota Catalunya. Preguntat per si és una manera de reivindicar la figura d’aquests locals en Joan ens respon que aquesta no és la intenció principal de la gira però que “no hi ha millor reivindicació que fer coses” ens explica que el passat del grup, quan aquest era una rata de casals i cases okupes i la influència de la no existència d’un local similar a la Garriga són els motius pels quals Dusminguet s’acosta al seu públic durant l’últim trimestre del 2002, “perquè no tota la música ha d’estar confiscada per aquesta màfia que mou els fils de la indústria discogràfica i la gent que no pot contractar Dusminguet també mereix un concert de Dusminguet”. En Joan ens apunta que, molt al seu pesar, ja no poden tocar arreu on els volen, ens diu capcot han hagut de fer del grup una empresa que no s’ho pot permetre tot.
Entrant en matèria sobre el tercer disc pròpiament, els hi destaquem la relació de dues cançons anteriors com són “la Ràbia” i “l’Enterro” amb la dissortada mort de Carlos Rivolta, el baixista de Dusminguet que va morir electrocutat quan feia un concert a Guadalajara, Mèxic. El cantant ens afirma: “poden existir relacions òbvies, i potser les lletres tenien un què de premonitòries, però aquestes són dos cançons molt corrents que parlen una de la ràbia, un sentiment que molta gent porta dins i pot tenir diverses connotacions, i l’altra de l’enterrament de la sardina, un esdeveniment ben corrent” aprofitant que ha sortit el tema de la mort de Carlos Rivolta els preguntem per “La Rivolta” la gran festa en homenatge al baixista difunt que el passat onze de setembre va omplir durant 12 hores la Rambla del Raval de Barcelona. “Realment va ser impressionant, molt emocionant i va donar molta força al grup que llavors estava acabant de mesclar el disc” ens reconeix un Joan Garriga que demana un tallat i mana fer un porro al teclista del grup.
Posant sobre la taula un tema sempre incòmode, preguntem a en Joan Garriga què en pensa d’aquest moviment musical i social cada vegada més de moda “la Barcelona Mestissa”. Ens reconeix que aquest concepte espanta molt al grup que, involuntàriament s’ha convertit en un dels líders del moviment. Garriga diu “si tot aquest cuento ha de servir per fer que la gent visqui més amb i per la música, benvingut sigui, però vaja, veiem molta propaganda i molt interès darrere aquesta moguda. És com les Olimpíades, que venien i ningú sabia el per què. Desitjaríem de debò que fos una cosa natural però ens sembla molt i de fet canta bastant que és una cosa del tot artificial, és un invent mediàtic”
La mediatització ens converteix ara en element de conversa. És un animal desbocat que aborda els grups i que, a ells, en petita mesura ja els ha tocat. El ser coneguts i per tant especials arreu és un fet ja dels Dusminguet que reneguen d’aquest fenomen, per ser “incòmode i molt afartador”. També parlem de l’escassetat de lletres compromeses en les cançons de Dusminguet i del toc distintiu que això dóna a la formació, en un món on tothom predica ideologia. Això ens ho justifica dient: “no en tenim cap necessitat, podem tenir una ideologia però no pretenem expressar-la ni entenem per què la música ha de servir per això. Nosaltres no en parlem a les nostres lletres, cosa que crec és també una manera de fer política. No crec que pugem a dalt d’un escenari per reivindicar res, és clar que participem en moviments socials com en contra de la guerra i que afirmem les obvietats com que la immigració hauria d’anar millor o que el capitalisme és una merda, però vaja, anem a la nostra perquè tots pensem coses diferents i ens respectem els uns als altres. Uns diuen “visca Espanya” nosaltres optem pel “Visca Postrof”, som així”.
Parlant de la singularitat de la proposta musical del grup, la qual renunciem a encasellar després de mil intents, surt el tema de Gertrudis un grup també de la Garriga, que està començant a sonar amb força en el circuit català i que té forces relacions amb Dusminguet. El Martí, el bateria és cosí i germà de dos dels components d’aquesta formació emergent, un grup que segons ens admeten “els fa més mal que bé que els comparin amb Dusminguet, ja que són molt millor músics que nosaltres”. No deixa de sorprendre que la Garriga sigui una màquina de fer bons músics, “no és res d’especial, segur que a Mataró hi teniu una pila de bons músics, el problema és l’espai, nosaltres hem ocupat una casa i és el que ens ha permès arribar on som i hem pogut ajudar a molts grups, cedint-los un espai que per a tots és vital, si hi ha espais, hi ha música, i si som mediterranis, tranquils que la farem bona” .Que el sector està en crisi és evident i que el joc de les discogràfiques és aquell element que dóna i treu oportunitats úniques també. Els Dusminguet però prediquen amb l’exemple i animen als grups amateurs a “treballar de valent i a saber esperar l’oportunitat” una oportunitat que a ells els va arribar després de quatre anys de carrera i després d’haver-se patejat mitja Catalunya.
La mateixa mitja Catalunya que ara volten presentant un espectacle molt vistós, molt festero i molt Dusminguet. El públic els respon realment bé i preguntats per si ha heretat l’herència del vell Rock Català pel que fa al públic més juvenil, salven la papereta: “si ens venen a veure nenes de quinze anys per nosaltres perfecte, però el que valoraríem extraordinàriament és que vinguessin les de quinze i les de seixanta anys, i, de fet, les nostres àvies sempre diuen que toquem bé perquè no cridem”.
S’apropa la hora del concert i ja caminant pels carrers del Pla d’en Boet ens atrevim finalment a preguntar sobre el futur de la banda. Cautelosament es limiten a afirmar: “nosaltres no volem mirar molt enllà, de fet el projecte Dusminguet estava pensat des que vam signar el contracte amb la discogràfica, en aquesta trilogia que no ens cansem d’anomenar. Vam decidir que la cançó “Disco Jonki” bategés els tres discs i, de fet no ens vam plantejar res. Aquí també intervé la mediatització que com ja hem dit cansa i fa reflexionar. Volem anar pas a pas i no avançar esdeveniments. Quan acabem amb el “Go” voldrem i ens tocarà resituar-nos. No sabem si continuarà Dusminguet o si ho deixarem estar, nosaltres ens ho passem d’allò més bé, però hi ha altres factors...”.
L’autogestió i quasi l’auto-edició de l’últim disc del qual la discogràfica sols s’ha ocupat de distribuir, fa pensar en un possible futur com els barcelonins d’Ojos de Brujo, que han acabat per editar-se els seu propi disc. No ens aclaren res en aquest sentit. Quan ja arribem al Clap en Martí Vilardebó, i en Joan Garriga ens acomiaden dient: “per nosaltres els tres discs són tres maneres de veure la vida, són tres maneres d’interpretar els colors, són una manera de viure que ens agrada però que no sempre ha de ser així”. Desapareixen per la porta del costat del Clap deixant-nos amb aquesta incògnita que ens atemora ja que no volem quedar-nos sense Dusminguet. El seu savoir faire, el bon rotllo evident entre ells, i, sobretot, el veure com gaudeixen dalt l’escenari ens indueixen a pensar que el projecte no s’acabarà, que tenim Dusminguet per anys. Ens agradaria no equivocar-nos.
Cugat Comas // Freqüència Iluro
