Musicologia prové dels termes grecs música i logos (paraula o raó). La musicologia és una disciplina científica que estudia els fenòmens relacionats amb la música i la seva evolució (història de les idees i teories musicals). La musicologia com a ciència reuneix moltes disciplines: història, lingüística, filosofia, ciències humanes i ciències físiques. En un ordre conceptual, la musicologia tendeix a comparar l’estatus d’obra musical del passat en relació amb el present i analitzar tota l’evolució de la música segons aquesta percepció. Una de les màximes autoritats JACQUES CHAILLEY, ex-professor de la SORBONA, antic director de l’Institut de Musicologia de la Universitat de PARIS, ens exposa diferents punts de vista:MUSICOLOGIA és un compendi de molts conceptes, és investigació intel·lectual, reflexió, coneixement de la música, ciència de la música, intuició, sensibilitat, curiositat i experiència.CHAILLEY en el seu tractat de musicologia afegeix que es pot ésser musicòleg de moltes formes, fins i tot assenyala que no és indispensable saber música. Un historiador, un sociòleg, un filòleg, un bibliotecari poden fer una feina útil a la musicologia. Però la veritable musicologia o musikwissenschaft (tal com l’anomenen els alemanys) només és accessible als músics.La musicologia exigeix un coneixement aprofundit de les partitures, un domini de les tècniques d’anàlisi musical i una formació àmplia de solfeig i harmonia.André Pirro, teòric francès, recalca que la millor manera d’ésser musicòleg és estimar la música. Quant més l’escoltem i la llegim ens adonem que la música és un art complex i en constant evolució. Pirro continua dient que no solament s’ha de conèixer història i música, sinó també filologia, filosofia, astronomia física, matemàtiques i conèixer diverses llengües vives i mortes.Nikolaus Harnoncourt músic i director del “Concentus Musicus Wien” i un dels grans puntals del moviment historicista que ha canviat completament la forma d’interpretar la música barroca, ens presenta una sèrie de reflexions i dissertacions sobre temes musicològics. Harnoncourt ens transmet les seves opinions no científiques però fidedignes, gràcies al seu gran treball d’investigació i de director d’ orquestra.En el seu “Discours Musical” ens parla de la música, que en el present, és com un simple ornament per omplir hores buides i trencar el silenci que comporta la solitud. En els segles passats, la música tenia uns altres valors. L’art és canviant com també la nostra forma de viure. La música com tot art, està lligada al seu temps i és l’expressió viva de la seva època. La música descobreix la seva pròpia estètica i uns mitjans d’expressió particulars: ritme, melodia i harmonia. Així neix un vocabulari que dóna a la música un immens poder sobre el cos i l’esperit dels homes, i com totes les expressions culturals de l’home, és indispensable a la vida. Harnoncourt, mestre de tots el mestres, ens cita el darrer concepte: la música entra a la nostra vida i és un dels pilars de la nostra cultura i sense ella no podem viure. Harnoncourt ens explica que a l’Edat Mitjana hi havia una separació molt marcada entre els músics teórics, practicants, i músics complets. Els músics teòrics comprenien la construcció de la música, peró no l’executaven. Gaudien d’una gran estimació per part dels seus contemporanis, ja que consideraven la teoria de la música com una ciència autònoma. Els músics practicants no tenien cap coneixement de la teoria musical, però sabien interpretar la música. La seva intel·ligència sobre la música era instintiva i no podien explicar cap tema teòricament. El músic complet era a la vegada teòric i practicant, coneixia la teoria però no la considerava com una materia aïllada de la pràctica. Aquests músics eren molt apreciats ja que estaven considerats mestres de l’execució i del saber. Musicologia
La musicologia tendeix a comparar l’estatus d’obra musical del passat en relació amb el present i analitzar tota l’evolució de la música segons aquesta percepció
Musicologia prové dels termes grecs música i logos (paraula o raó). La musicologia és una disciplina científica que estudia els fenòmens relacionats amb la música i la seva evolució (història de les idees i teories musicals). La musicologia com a ciència reuneix moltes disciplines: història, lingüística, filosofia, ciències humanes i ciències físiques. En un ordre conceptual, la musicologia tendeix a comparar l’estatus d’obra musical del passat en relació amb el present i analitzar tota l’evolució de la música segons aquesta percepció. Una de les màximes autoritats JACQUES CHAILLEY, ex-professor de la SORBONA, antic director de l’Institut de Musicologia de la Universitat de PARIS, ens exposa diferents punts de vista:MUSICOLOGIA és un compendi de molts conceptes, és investigació intel·lectual, reflexió, coneixement de la música, ciència de la música, intuició, sensibilitat, curiositat i experiència.CHAILLEY en el seu tractat de musicologia afegeix que es pot ésser musicòleg de moltes formes, fins i tot assenyala que no és indispensable saber música. Un historiador, un sociòleg, un filòleg, un bibliotecari poden fer una feina útil a la musicologia. Però la veritable musicologia o musikwissenschaft (tal com l’anomenen els alemanys) només és accessible als músics.La musicologia exigeix un coneixement aprofundit de les partitures, un domini de les tècniques d’anàlisi musical i una formació àmplia de solfeig i harmonia.André Pirro, teòric francès, recalca que la millor manera d’ésser musicòleg és estimar la música. Quant més l’escoltem i la llegim ens adonem que la música és un art complex i en constant evolució. Pirro continua dient que no solament s’ha de conèixer història i música, sinó també filologia, filosofia, astronomia física, matemàtiques i conèixer diverses llengües vives i mortes.Nikolaus Harnoncourt músic i director del “Concentus Musicus Wien” i un dels grans puntals del moviment historicista que ha canviat completament la forma d’interpretar la música barroca, ens presenta una sèrie de reflexions i dissertacions sobre temes musicològics. Harnoncourt ens transmet les seves opinions no científiques però fidedignes, gràcies al seu gran treball d’investigació i de director d’ orquestra.En el seu “Discours Musical” ens parla de la música, que en el present, és com un simple ornament per omplir hores buides i trencar el silenci que comporta la solitud. En els segles passats, la música tenia uns altres valors. L’art és canviant com també la nostra forma de viure. La música com tot art, està lligada al seu temps i és l’expressió viva de la seva època. La música descobreix la seva pròpia estètica i uns mitjans d’expressió particulars: ritme, melodia i harmonia. Així neix un vocabulari que dóna a la música un immens poder sobre el cos i l’esperit dels homes, i com totes les expressions culturals de l’home, és indispensable a la vida. Harnoncourt, mestre de tots el mestres, ens cita el darrer concepte: la música entra a la nostra vida i és un dels pilars de la nostra cultura i sense ella no podem viure. Harnoncourt ens explica que a l’Edat Mitjana hi havia una separació molt marcada entre els músics teórics, practicants, i músics complets. Els músics teòrics comprenien la construcció de la música, peró no l’executaven. Gaudien d’una gran estimació per part dels seus contemporanis, ja que consideraven la teoria de la música com una ciència autònoma. Els músics practicants no tenien cap coneixement de la teoria musical, però sabien interpretar la música. La seva intel·ligència sobre la música era instintiva i no podien explicar cap tema teòricament. El músic complet era a la vegada teòric i practicant, coneixia la teoria però no la considerava com una materia aïllada de la pràctica. Aquests músics eren molt apreciats ja que estaven considerats mestres de l’execució i del saber. 
