Dani Carbonell, conegut com a “Monoloco”, és el líder i fundador de Macaco, alhora també és l’essència del grup i és normal que l’ambigüetat confongui a l’espectador quan ha de diferenciar entre el cantant i el grup. La setmana passada, Macaco, la banda de Carbonell, va estar tota la setmana al Clap preparant la gira que l’ha de portar per tot el món. Abans del concert de divendres, un assaig general previ a la sortida al mercat del tercer disc, vam poder parlar amb ell.
Com és el nou disc de Macaco?
Són dos discos, el primer és de banda, “De la raíz a la antena” que és un disc de construcció, el primer de banda de Macaco. Perquè la base sonava molt potent, amb el “Mato” el bateria i “Bicoco” el baix que dónen un caixí sonor molt bo, “groove”, per tocar a sobre. Vam treballar molt els temes al local, i després vam entrar tots a l’estudi. Aquest és el primer cop que tot el disc està tocat de dalt a baix, és el so més latin de Macaco. És un disc sense talls, està grabat tots alhora: un, dos, tres i rec. En aquest disc la banda és l’arrel i per sobre hi ha la essència de Macaco en les antenes, tot allò electrònic.
I “de la antena a la raíz”?
Al segon disc, no vaig voler perdre totes aquestes coses electròniques que hi ha hagut sempre a Macaco, en temes com la Veraverabom o la Burbuja. Que jo sempre dic que són coses més electròniques, però fetes a mà, no és Drum’n’bass que primer sorprèn molt i després no s’aguanta, perquè el que sempre funciona és una bona cançó. En el Murmullo, un tema nou, he samplejat unes gotes d’aigua, fins que forma un ritme. La construcció d’aquest disc és a l’inversa, de l’antena, allò electrònic, a l’arrel, allò més orgànic.
Què t’ha portat aquest disc?
Dons primer de tot, una deuda molt sèria, perquè ham creat el nostre segell propi, Mundo Zurdo, l’hem autoeditat nosaltres. En el món discogràfic han desaparegut les empreses mitjanes, només queden les multinacionals o les independents, les coses s’han anat als extrem. Tothom volia Macaco, i a mi no m’interessava estar en una multinacional, perquè perd el control sobre els discos. El que he fet ha estat endeutar-me per poder grabar el disc com volia, amb l’ajut d’EMI, la distribuidora. I més fent un disc doble, amb aquest empaquetat i sense que el preu se’n ressenti.
Dani Carbonell també estava a Ojos de Brujo?
Sí, vaig començar amb Juanlu, el baixista, i Rafa, el guitarra, però a la que vam grabar el primer disc i vam començar a anar de gira se’m va fer molt difícil compaginar les dos bandes. Fins i tot vaig fer algun doblet, però era per morir-se. Com hi havia una altra cantant a Ojos, i ella podia defensar la banda perfectament, vaig dedicar-me a Macaco fent alguna col·laboració amb ells, com en el “Barí”.
Doncs Ojos de Brujo també té segell discogràfic propi.
Sí, de fet quan ells monten La Fabrica de Colores són un referent per a mi. El seu segell que els permet d’editar els seus propis discos.
Ha costat parir el disc?
Jo porto set anys produïnt grups, Los de abajo, Banda Ionica,... i sense parar de girar. Perquè la carretera és molt dura, és com el circ o ser mariner, una manera de viure que tu esculls, tot el dia voltant, amb uns horaris diferents. Cal estar bé física i anímicament per suportar-ho.
Quan vam acabar la segona gira del “Rumbo Submarino” ens vam tancar de seguida al local d’assaig i després a l’estudi. Primer un, deprés el segon, grabats i mesclats, la masterització a Londres i ara preparant la gira. Així, tot frenètic.
Del primer disc de Macaco a aquest tercer i doble hi ha hagut canvis a la formació.
Sempre, des del primer dia. Per Macaco han passat cinc bateries diferents. Amb alguna època amb un grup més fix, però es que sempre ha estat plantejat com una cosa ambígua, entre la banda i jo.
Perquè tu ets Macaco?
Exactament, però amb el dualisme, és un projecte que vaig iniciar jo però què no m’ha agradat mai sortir tot sol a davant, i en canvi m’agrada que sempre hi hagi gent que col·labori, que la gent aporti.
I la gent va canvian.
A vegades et trobes de sobte amb gent de la banda que vol fer altres coses, i l’animes a fer-les, perquè cadascú faci els projectes que li agraden, que li donen vida. I per tant és normal que se’n vagin. Passa quan algú te altres necessitats amb la música o amb la vida, nosaltres anem amb la vida i és així, una cosa natural.
Qui cap a Macaco?
Una persona que li agrada la música, les cançons, el groove, tocar, viatjar i sense tonteries pot estar a Macaco. El que no suporto és girar amb algú maniàtic, aquell que vol parar quan estas a la carretera, que no aguanta. Un grup conviu contínuament, i la convivència és essencial. Si després un dia que se’n va a la Xina, doncs molt bé. Jo no crec en el matrimoni, crec més en els prometatges llargs sempre que aporten algo.
Ha estat una sorpresa la incorporació del Dj?
El “Tillo” és un fora de sèrie, és el dj d’Scratch Comando que és el millor d’Espanya, i un dels millors d’europa. A mi m’ha fet obrir noves mentalitat musicals. És com un percusionista, però amb el plats.
I ara que us espera?
Doncs ara ens ve una gira de dos anys, primer per europa i després per sudamèrica. Quan acabem la gira tenim previst fer un viatge-pel·lícula a Gàmbia, tres mesos de rodatge des de Barcelona fins a Gàmbia, amb un sound system, i un estudi mòbil.
Com és el nou directe que proposeu?
La principal novetat és visual, incorporem un videodj a sobre l’escenari, que va llançant imatges a la pantalla. Treballem sobretot la interactivitat, ens samplejem a nosaltres mateixos, imatge i so. El “Sandro”, el percusionista, o el “Tillo”, el dj, surten duplicats a la pantalla. És una dificultat afegida al directe.
Notícia d'interès:
Macaco tendeix al hip hop oblidant velles arrels
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. // Mataró Notícies
