Indultar

Roda el Món i torna el Mot. Per Pau Vidal.

Com es pot ficar un dit al (mateix) ull dues vegades? Doncs com ho acaba de fer la federació hispànica de futbol: perdonant l’agressor. El terme exacte que han fet servir ha estat indult, que sempre sona més solemne (les ànsies de solemnitat i pompa del castilian way of life són inversament proporcionals a llur sentit de la justícia, històricament assentat sobre el principi del aquí mando yo).

Indult és participi del verb llatí indulgere, ‘ser benvolent, comprensiu’, i d’aquí és on prové la virtut cristiana de la indulgència. Virtut moral prerrogativa dels poderosos (tribunals civils i eclesiàstics), que aviat va tenir un reflex material en forma de document del mateix nom: indulgència o remissió dels pecats després de la confessió per part del pecador.

Però, com sol passar amb moltes coses d’aquella santa casa, feta la llei feta la trampa: les indulgències no van trigar a convertir-se en matèria de mercadeig. Clergues de tota casta venien absolucions a canvi de béns i diners, per causa de la gran por dels fidels a l’infern (que prèviament ells mateixos els havien ficat al cos, és clar, al llarg dels segles). Passada l’Edat Mitjana, la compravenda del perdó havia atès un nivell de desvergonyiment tan alt que es va convertir en una de les raons del sorgiment del protestantisme.

Tornant als nostres dies, només un suggeriment: com era fàcil de preveure, aquest indult que els facinerosos federatius han concedit a l’entrenador-agressor ha estat immediatament percebut per la víctima (en Tito Vilanova, i de retruc tota la culerada) com un insult, i no n’hi ha per menys. La proposta és: aprofitant que l’esquerda es va fent més grossa cada dia, un bon tascó per ajudar-la a rebentar fóra que el Barça proposés a la FIFA la creació d’una vegada per totes de la ja suada lliga de clubs europeus, en substitució de les competicions estatals. El protestantisme aplicat al futbol.

D’entrada ens estalviaríem haver d’anar a jugar contra segons quins energúmens, com ara aquella mena de sergent xusquero que responia al nom de Salva (em penso que jugava a l’Atlètic de Madrid) i que es va dedicar a insultar el blaugrana Oleguer perquè s’havia declarat independentista. Sense que mai el sancionessin per aquelles provocacions, ça va sans dire.

Però sobretot hi guanyaríem en el fet que la competició deixaria de dependre d’uns invididus amb un sentit tan alt de la justícia que només indulten, sistemàticament i sense  pudor, els seus.