Significativament, els Camins de França, en què Joan Puig i Ferreter rememora la seva infantesa i la seva joventut fins als 21 anys i els mesos transcorreguts a França quan en tenia 22, van estar a punt de titular-se L'aprenentatge, en una clara referència al Wilhelm Meister de Goethe. Però, de forma encara més significativa, l'escriptor català va desestimar aquesta possibilitat, convençut que “la poesia i l'art són l'únic que compta en les obres literàries”, fins al punt que va rebutjar qualsevol temptació educativa com el “més gran perill”, atès que –en realitat– “volia fer una obra de poesia i no res més”, tot pintant “amb tota la frescor possible unes experiències i unes sensacions”.
En qualsevol cas, tal com reconeix el mateix autor, més que d'unes memòries (que en una persona tan jove no tindrien gaire sentit), es tracta d'un llibre que ressegueix “la història de la formació d'una ànima que no ha tingut altre guiatge que el d'ella mateixa”. Per tant, “més que no pas la descripció de fets, d'anècdotes viscudes per mi i de persones del meu entorn, allò que domina l'obra és la repercussió que els fets, les coses i les persones han tingut en el meu esperit i les reaccions que hi han provocat”. De fet, l'obra reflecteix el procés a través del qual un home ja madur de més de 50 anys, descobreix un nen i un jove que, en gran mesura, li resulten força desconeguts. Tant és així que aquest descobriment té aspectes prou inquietants com perquè l'autor n’intenti abandonar la redacció i constati –amb un cert horror– que, tal com l'ocell queda atrapat en el vesc, ell tampoc pot oblidar ni concloure amb èxit la seva missió literària. De tal manera que aquesta paràlisi es converteix “en un turment perdurable”. Fins al punt que, de vegades, Camins de França sembla donar més forma a Puig i Ferreter que no pas a la inversa. I, en la mesura que el procés creatiu és bidireccional, els lectors també ens redescobrim a nosaltres mateixos i, d'alguna manera, som transformats per aquest redescobriment.Sigui com sigui, potser perquè està tan fart de la psicologia com Kafka i perquè considera que la vida tan sols és justificable com a fenomen estètic, com Emerson, Puig i Ferreter ens assegura que, “Jo voldria, lector, amb tota senzillesa, haver reeixit a contar-te bellament un tros de la meva vida”. En definitiva, atesa la impossibilitat de descobrir i explicar la veritat, potser és millor que –almenys de tant en tant– ens conformem amb la recerca de la bellesa.
