Campiones de Copa i Campiones de la LEN en 7 dies, què es sent?
Al moment de guanyar-les molta emoció. Després, amb el cap una mica més fred, molta satisfacció per tot el que significa. Pel treball fet durant molts anys, per tots els entrenaments, etc. tot i que, de fet, encara ho estic paint.
Quin dels dos títols valores més?
No puc respondre a aquesta pregunta. És com triar entre el pare o la mare. Guanyar a Sabadell el primer títol de la nostra història, sense esperar-s’ho va ser una bogeria. Però l’altre, a Mataró, a casa, amb tota la ciutat bolcada amb nosaltres, la gent i la família a les grades. Va tenir un punt emocional molt i molt especial, també.
La Final Four de la Len Trophy, a més a més a casa. Era un al·licient més o suposava una pressió afegida?
Personalment crec que era un al·licient més. Els nervis d’abans van jugar positivament. Molt positiu. Potser perquè jo mai havia disputat una final d’aquestes característiques, però en cap moment em vaig sentir més pressionada per jugar a casa. Fins i tot el vídeo de motivació que ens van posar abans del partit, on veies la ciutat i la família, els amics, al revés de tenir més pressió, tenies molta més il·lusió i més ganes per jugar a casa i aconseguir-la.
A la final marques els dos últims gols de La Sirena, els que significaven, primer l'empat a 5 i després el de la victòria. Com ho vas viure?
En el moment del partit no en podia ser conscient, ni m’ho vaig poder plantejar. Ara sí que ho veig i ho sé, però en aquell moment estava el partit molt ajustat, molt intens i molt dur, perquè tot estava molt igualat, i en qualsevol moment podien canviar les circumstàncies de l’enfrontament.
Amb tota l'eufòria actual, el triplet és un objectiu realista?
Realista fins ara no semblava res, però ara portem un dos de dos amb la Copa de la Reina i la Len Trophy. Eren un somni abans i s’han fet realitat. Doncs perquè la lliga no pot ser un altre somni que es compleix? Evidentment és molt difícil, però sí que s’ha demostrat que és realista. Això sí hem de tocar de peus a terra, perquè l’eufòria et fa viure en núvol. Aquest dimarts ja hem tornat a entrenar.
Tens la selecció com a objectiu?
A mi com a tot jugador m’agradaria poder arribar a la selecció, anar als JJOO, campionats mundials i europeus, però sóc conscient de la dificultat d’arribar-hi. D’altra banda però, jo estic molt bé a Mataró i al Mataró, em tracten molt bé, a més a més em sento molt ben valorada, per tant, de moment no m’obsessiona.
Als teus inicis compaginaves el waterpolo amb el futbol sala, què et va fer escollir pel de la piscina?
A mi m’agradaven molt les dues coses i em defensava prou bé als dos esports. Al final, però, el fet de portar molts anys i hores entrenant a la piscina, amb totes les amigues que tenia allà em va fer decidir pel waterpolo. Al futbol sala era menys dedicació i entrenaments, tot i que ara, quan veig un partit, encara m’agradaria poder jugar-hi.
De família vinculada amb el waterpolo, el teu pare ja va ser jugador del CNM. Com es porta?
Ens permet ser conscients de la dificultat d’aconseguir-ho. L’esforç, els entrenaments, etc. Quan hi ha bons resultats tothom ho viu bé, però és clar, quan tots a casa ho han practicat sí que és cert que potser es veu més intensament.
