Tot i que l'any comença per Cap d'Any a cops de raïm deglutit és normal que no sigui fins que s'enterra de tot la destral de guerra de les festes que tots plegats agafem una certa perspectiva. Ve a ser com si els primers dies de l'any fossin –com dèiem a l'escola– 'de sucre' i és en el sant tornem-hi després de Reis que comproves que el 2019 és indefectible i, entre moltes altres coses, això vol dir que toquen eleccions municipals.
Unes eleccions a finals de maig per les que és lògic que es comenci a generar, ja, carnassa periòdica en la dialèctica juganera de sempre entre promeses, verbs de vaga concreció i contrastos entre les diferents propostes polítiques. Tot i que avui en dia sigui més important una menció a Twitter que una anotació al programa electoral de torn, caldrà veure si hi ha pòsit esportiu en les línies propositives de cada candidatura a manar a la nostra ciutat.
Salvat el cràter digne dels millors volcans que acostuma a separar realitat de promesa, pot ser suggeridor d'esbrinar amb què ens venen cadascun dels contendents en una disciplina, com és l'esport, sovint deixada de la mà de Déu. Som en una ciutat on sempre s'ha tingut l'esport per germaneta pobra tant del repartiment de cartipassos com de partides pressupostàries i a això s'hi suma que la realitat esportiva de la ciutat és la que és: un parc d'instal·lacions majoritàriament envellit, saturat d'usuaris, protagonisme privat i la majoria d'entitats i clubs esportius tenallades pels efectes demogràfics i la seva repercussió pressupostària.
En esport, com en altres àmbits, a la ciutat dels capgrossos sumem més coses que "s'havien de fer" que no pas que s'hagin concretat i sovint els enunciats de bona fe com aquell de la capitalitat de l'esport de platja no semblen recòrrer gaire metres.
Potser, als partits, fora bo de demanar-los compromís, empatia i mètode més que no pas una obra mastodòntica o sacsejos més aviat improbables. Veurem amb què surten a dir. I si mai arriben al fer.
