Fa uns anys, no sé si se'n recorden, l'onzè mes de l'any s'associava de forma automàtica amb l'època de més fluixera del Barça de futbol. Cada novembre s'hi entrebancava. Quan no era amb els uns era amb els altres i els barcelonistes arribàvem al pont de desembre ja de trascantó. Amb un amic amb qui ens agrada dissertar sense arribar a discutir ho recordàvem quan, de forma oportuna cada any per aquestes dates, ell em deia que això del canvi d'hora és un invent del diable i jo li deia que a mi mai m'ha molestat la foscor. De fet, en matèria esportiva, sempre l'he trobat un entorn bonic.
Quan entrenàvem de petits, a fora i la foscor freda ens convertia la temperatura del cos en un baf fumós per tot el cos volia dir que l'any ja anava de veres i que, segurament, començava la vianda de la lliga. I els partits d'aquesta època notaven la preparació prèvia: cada cop es juga millor i s'està una mica més per la feina. Convé apreciar-ho.
Novembre és un mes estrany. Al Barça se li indigestava i pot semblar un mes fat, faltat de substància. Ens passa als que ens agraden les bicicletes, per posar un exemple, que velen l'hivern a bon recer –o preparant l'última potinga– abans la primavera no ho encengui de nou la metxa. Els esports d'equip es clouen a la regularitat de la Lliga i sols la programació de neu representa un estímul nou. Si sou de filiació americana, anireu servits amb l'NFL, aquesta NBA que tot just comença a despuntar o les finals del beisbol. Un amic hi està enganxat i trobo que també té mèrit. Té la meva empatia solidària.
Novembre és el preludi de l'últim mes de l'any, el germà pobre del desembre que tot ho arrossega i clou. Època de fer-se vell i –per què no?– aprofitar que fa fresca per retrobar esports i aficions. M'ho proposo i convido a fer el mateix: a aprofitar el bon moment del nostre esport. En directe, clar.
