Aquesta setmana hem estat gaudint, quan la feina i la diferència horària ens ho ha permès, amb l’espectacularitat dels Jocs Paralímpics que s’estan celebrant a Rio de Janeiro. Són menys mediàtics, menys seguits, menys coneguts, però no hem d’oblidar aquest esdeveniment esportiu que des de Seül 1988 coincideix en data i escenari amb els Jocs Olímpics.
Malauradament, a diferència dels recents Jocs Olímpics, enguany no hi tenim representació mataronina com sí que va passar fa quatre anys quan la guia Mayalen Noriega va guanyar medalla i Jesús Collado, nedador del CN Mataró, va acabar en una molt bona cinquena posició. Sigui com sigui, si voleu estar al dia del que fan els paralímpics dels Països Catalans us recomano que connecteu amb la web de la Fosbury (www.Fosbury.cat), on l’especialista Roger Castillo n’està fent un seguiment exhaustiu dia a dia, no només dels que guanyen medalla sinó de tots i cada un d’ells. Dignificant, com no pot ser d’altra manera, l’esforç de tots aquells que sovint no només lluiten contra el cronòmetre.
Justament aquesta setmana falta exactament un any per conèixer la seu dels Jocs del 2024. Amb Tòquio 2020 a l’horitzó, tenim quatre candidates: París, Roma (que penja d’un fil), Budapest i Los Ángeles. Tenint en compte que per rotació, la lògica és que els Jocs toquin a Europa, la capital francesa sembla la gran favorita. Per contra, la candidatura que ha rebut més crítiques és la capital hongaresa, per la seva política envers els refugiats. Fóra bo, però, que l’esdeveniment esportiu més global, el de l’esperit olímpic, servís per fer reflexionar sobre tots aquests temes i incitar a què, si Budapest vol passar el tall, hagi de repensar abans les seves polítiques. I no com a l’antiga Grècia amb una treva temporal, sinó amb un canvi real de cara al futur. Perquè no es pot maltractar els refugiats i després voler que el Comitè olímpic valori amb bons ulls la teva candidatura. El citat “esperit olímpic” no ho hauria de permetre.
