El passat diumenge a la matinada, una mica més tard del previst, ja que la pluja va retardar el seu inici, es va celebrar a l’Arthur Ashe Stadium de Nova York la final de l’Open USA de tennis. Durant més de tres hores aquesta pista de tennis situada al parc de Flushing Meadows, al districte de Queens, que té a la seva entrada la gran Unisphere, un globus terraqüi de més de 40 metres d’alçada, va ser el centre de l’esport mundial.
El partit va ser llarg, però va ser un espectacle vibrant entre dos dels millors tennistes de la història, el serbi Novak Djokovic i el suís Roger Federer, lluitant per un dels títols més prestigiosos del tennis mundial. El suís havia estat durant més de 300 setmanes el millor tennista del rànquing mundial, però ara ha cedit el seu lloc al serbi. Aquest fa uns anys era conegut com a ‘djoker’, híbrid entre el seu cognom i la paraula anglesa joker, que vol dir bromista, i és que destacava per les imitacions que feia d’altres tennistes, però ara s’ha centrat en el joc, i va controlar molt els gestos d’eufòria, tot i que la majoria del públic estava amb el seu rival.
Federer, sempre admirat per la seva serenor i per la seva esportivitat quan era el número ú del món, durant uns anys en què va col·leccionar fins a 17 títols de Grand Slam, una quantitat a la qual no ha arribat ningú més. Des del 2012 no n’ha guanyat cap, i quan, als 34 anys, semblava retrobar el seu millor moment, amb un joc renovat, amb cops i estratègies innovadores, al davant s’ha trobat un rival incommensurable. Van delectar amb grans jugades i amb un joc memorable que va durar quasi un quart d’hora.
Al final el triomf va ser per a Djokovic, però després de la lliçó del partit, en les entrevistes a la pista abans de rebre els premis, tots dos en van oferir una altra, d’esportivitat, ja que tant un com l’altre van lloar el seu rival. Així hauria de ser sempre: saber guanyar i saber ser el segon.
