A l’esport és tan important saber guan- yar com saber perdre, i és que per saber guanyar primer s’ha de saber per- dre. Quan has perdut i ho has passat malament, la victòria, l’èxit i la glòria senten millor. Però n’hi ha que, com que no saben perdre, després tampoc saben guanyar ni assaborir els èxits que aconsegueixen.
Amb el Barça de Luis Enrique a mig camí de ser un equip competitiu amb els millors conjunts d’Europa, un dels millors Reial Madrid dels darrers temps és líder a la lliga, actual campió d’Europa i ara s’ha proclamat campió del Mundialet de Clubs derrotant al San Lorenzo de Almagro, d’Argentina, a la final. Però bé, tots aquests èxits no són prou per a la premsa de la capital madrilenya que encara necessita burxar i “tirar merda” cap al rival. L’endemà que el Madrid es proclamés campió del món, les portades dels diaris de Madrid parlaven del millor equip del món i de la història, però a dins a les pàgines anteriors em va fer gràcia veure un article titulat “La Traició de Guardiola”, un article escrit amb ploma viperina que parlava de la marxa de Bojan del Barça i de la mala fe del tècnic de Santpedor. I és que la “central lechera” encara té present el millor Barça de la història i el 2 a 6 al Bernabeu. Ni ara que ho guanyen tot estan contents i intenten desprestigiar la millor època de la història del FC Barcelona.
Un altre que encara està obsessionat amb el Barça és Cesc Fàbregas, el d’Arenys que ara juga al Chelsea de Mourinho, encara no ha superat que no triomfés a Can Barça. El seu equip és líder de la Premier League i és un dels candidats per lluitar per la Champions, però ell continua xerrant del seu equip, primer dient que mai havia practicat un futbol tan virtuós com el que juga ara el Chelsea i la darrera dient que el Barça actual és Messi i deu més, com diria aquell alemany bigotut “no hace falta decir nada más”.
