En els Jocs Olímpics, on per fi han vingut dues medalles cap a Mataró gràcies a Marta Bach i Roser Tarragó, s’ha tornat a sentir el debat de si seria millor poder competir sota la bandera catalana, sobretot pensant en un cas com el del waterpolo femení en que la gran majoria de les jugadores eren catalanes, i també quan una jugadora argentina que havia estat a Terrassa va mostrar una estelada en recollir la seva medalla.
Tothom té la seva opinió (la meva és que seria molt bonic), però evidentment passa per una decisió política prèvia que té un nom i es diu independència. De moment els esportistes de casa nostra que volen anar a uns Jocs Olímpics ho han de fer defensant Espanya. Ara mateix sembla difícil que pugui canviar, però qui hagués dit fa ben poc que Montenegro competiria i guanyaria medalles?Deixant això a part, hem vist uns grans Jocs Olímpics dels quals, qui ha volgut ha pogut fer un seguiment molt ampli a través d’Internet, on es podien seguir tots els esdeveniments i amb la possibilitat d’estalviar-se els exagerats “comentaris patriòtics”.
Hem pogut veure grans partits on jugava Espanya, com el waterpolo femení, la final del bàsquet o el partit pel bronze d’handbol femení, i també altres actuacions com la de la nedadora badalonina Núria Belmonte, de Gómez Noya en triatló o de les noies de la “sincro”, però als que ens agrada l’esport també hem gaudit amb la final de voleibol entre Rússia i Brasil, amb la semifinal de futbol femení entre Canadà i USA, amb Bolt i els altres velocistes jamaicans, amb els gimnastes japonesos, amb el tennis taula de les xineses, amb els ciclistes britànics de pista, les russes de la rítmica, o amb el relleu francès de natació superant els nord-americans... i tantes altres coses, i sense necessitat de pensar en l’himne que sonaria després, que crec que es cosa ben suplementària.
