Continuem amb la secció d'efemèrides de l'esport mataroní, amb alguns fets rellevants o curiosos que van passar durant el mes d'abril de fa un nombre "rodó" d'anys.
I coincidint amb la setmana en la qual ha estat proclamat millor esportista de la nostra ciutat del 2016 el tennista Albert Ramos Viñolas, recordem un fet que va ressonar per tots els mitjans informatius a nivell català i estatal: el triomf de Jordi Burillo sobre Boris Becker ara fa 25 anys. I també altres fets destacats en el món de la natació, el futbol, l'atletisme i el ciclisme.
FA 25 ANYS
El mataroní Jordi Burillo guanyà Boris Becker al Godó
L’any olímpic de 1992 l’ambient tennístic a Club Tennis Mataró estava eufòric amb l’equip del club classificat per jugar el Campionat d’Europa de clubs gràcies al subcampionat d’Espanya obtingut l’any 1991 i amb un magnífic reguitzell de joves promeses que s’anaven obrint pas a poc a poc dintre de l’àmbit català i estatal. Però per damunt de tots ells començava a destacar Jordi Burillo, fill d'Àngel Burillo el que havia estat jugador del CE Mataró de bàsquet en la memorable època en què es va arribar a derrotar dues vegades el Real Madrid, quan era campió d'Europa. En Jordi encara no havia fet els 20 anys, però ja dins d’aquell any es va fer amb el torneig de Cartagena el mes de març guanyant l’americà Killary, que en semifinals havia derrotat el també mataroní David de Miguel. A Agadir (Marroc) va arribar a semifinals on va perdre amb l’argentí Pérez Roldán (31 del rànquing mundial) després de desaprofitar un matx-ball en el tercer set. S’estava preparant la gran “bomba”...
Jordi Burillo estava en forma i ho va demostrar el mes d'abril en el Torneig Godó, al RCT Barcelona, superant la fase prèvia sense massa problemes tot i ser en aquells moments només el 230 del rànquing mundial. En 1/16 de final es va trobar ja amb un rival de consideració, l’alemany Uwe Steeb, al qual derrotà per 6-4 i 7-6, i d’aquesta manera es classificà per als vuitens on l’esperava el núm. 3 del rànquing mundial l’alemany Boris Becker, que en aquells moments era el seu ídol. I aquí explotà la “bomba”...
Jordi Burillo va fer un partit sensacional. L’alemany dominà clarament el primer set per 1-6, però el mataroní va respondre en el segon set guanyant en el tie-break. El partit es va haver d’ajornar per la pluja i es va continuar l’endemà al matí i Jordi Burillo va guanyar el tercer set per 6-4. El seu poderós servei (que arribà a 195 Km/h) havia fet estralls en el seu rival i en la pilota decisiva Becker envià fora el seu revés forçat per la potència del servei. L’alemany va declarar en acabar el partit que el seu rival havia començat molt nerviós, però que a partir del segon set no va cometre ni una sola errada. El seu joc havia causat sensació i Andrés Gimeno declarava: “Si em pregunten pels jugadors amb més futur dintre l’àmbit tennístic estatal, després de veure aquest Godó, em quedaria amb Àlex Corretja i Jordi Burillo”.
La llàstima va ser que la mateixa tarda, després d’haver de suportar moltes entrevistes i notar l’aldarull que hi havia al seu entorn, es va haver d’enfrontar amb l’austríac Skoff en quarts de final, i una mica descentrat va perdre una gran ocasió de ficar-se a les semifinals del més important torneig que es celebrava al nostre país.
Aquesta victòria li significà a la pràctica la conversió en tennista professional. Poc després va entrar a formar part del grup de “Pato” Alvarez (on també hi eren els germans Sànchez Vicario i Sergio Casal) per tal de poder aprofitar la infraestructura del grup, i anar d’un torneig a l’altre sense problemes. L'any 1993 va guanyar el Torneig de Bolonya, el més prestigiós que arribaria a guanyar. L'any 1994 va jugar en Copa Davis amb Espanya contra Alemanya, guanyant Goellner i perdent davant Stich. I l'any 1996 va arribar a situar-se al lloc 43è del món. L'any 1997 junt amb Berasategui va tornar a guanyar en el Godó, aquesta vegada en dobles.
FA 10 ANYS
Ascens de l'equip femení de natació del Centre Natació Mataró a Divisió d'Honor
Els dies 21 i 22 d'abril de 2007, l'equip femení del Centre Natació Mataró va aconseguir un gran èxit en assolir l'ascens a la Divisió d'Honor Estatal, després de quedar en primer lloc a la Copa d'Espanya de 1a Estatal disputada a Gijon. Van guanyar la competició amb 511 punts per davant del Santa Olaya de Gijon, Metropole de Canàries, Moscardó de Madrid i Mediterrani entre altres.
Per valorar el que van aconseguir cal dir que de la màxima categoria van baixar el Club Natació Barcelona i el Club Natació Sant Andreu, que l'any següent estarien per sota de l'equip mataroní.
L'entrenador era Joan Parra i l'equip el formaven Berta Cantó, que va guanyar en 100 m braça (1:13.01) i 200 m braça (2:37.37), Elena Martínez, guanyadora en 800 m lliures (9:00.74), Marta Serras, que va fer rècord de Mataró en 200 m esquena amb 2:18.80, Ester Bosch, Anna Rabassa, Anna Fraile, Aina Jiménez, Irene Illa, Míriam Nieto, Alba Roy, Clara Rodríguez i Ariadna Roca.
El juvenil del CE Mataró empata davant el FC Barcelona a la Divisió d'Honor
I en un altre esport, uns dies abans, el juvenil de futbol del CE Mataró, que entrenava Pep Barbany i jugava a la màxima categoria estatal, havia assolit un gran èxit. Va empatar a 2 gols a casa davant del juvenil del FC Barcelona, en el qual hi havia algun nom molt destacat com Sergio Busquets, al que podem veure a la fotografia al costat de Roca. També hi jugaven Iago Falqué, Andreu Fontàs i el porter mataroní Imanol Castilla. També a l'equip mataroní hi havia un jugador, Dídac Vilà, que va acabar jugant a l'Espanyol, tres temporades més tard, i va quedar campió d'Europa sub-21 amb Espanya l'any 2011, i que actualment està a l'AEK d'Atenes. L'equip mataroní el van formar Serras, Joel, Villen, Verastegui, Dídac, Roca, Creus (Ramon), Aitor (Molina), Esteban (Botella), Pons, Cristian (Ariño). Els dos gols els va marcar Ariño, actualment al primer equip del Mataró, on també hi tenim a Aitor.
FA 50 ANYS
El Centre Atlètic Laietània puja a la màxima categoria catalana
L'any 1966, en uns temps en els quals en atletisme era habitual la competició directa entre dos clubs, el CA Laietània va disputar la final de 2a Categoria Catalana contra el GEEG de Girona. Després d'haver perdut a Girona per 8 punts en l’encontre de tornada, que es disputava a tres homes per prova, es va viure un gran ambient a les pistes de Mossèn Plandolit, però els laietanencs acabarien cedint novament.
L’any 1967 el Laietània va tornar a arribar a la final de 2a categoria i en aquesta ocasió es va enfrontar a l’Universitari de Barcelona. En l’encontre d’anada celebrat a l’Estadi de Montjuïc els mataronins ja van quasi sentenciar la final amb un concloent 61-100. Havia fitxat pel club laietanenc un atleta barceloní Lluís Pedrerol, que tenia el rècord d’Espanya juvenil de salt de llargada amb 7’26 m., i que, amb un salt de 6’71 m., va aprofitar aquell encontre (un dels pocs en que va competir amb la samarreta del Laietània) per esborrar de la taula de rècords Ernest Pons, que tenia 6’55 m. des de l’any 1945. Aquella victòria va venir acompanyada per les de Manel Cabrera en 10 km. marxa (47:48), Antoni Gomà en 200 m. (22.7), Federico Martín en martell (39.06 m.) i Manuel Estudillo en 3.000 obstacles (10:41.8).
En l’encontre de tornada un més ajustat 88-81, però el títol i l’ascens van ser per al Centre Atlètic Laietània, amb victòries de Lluís Garcia en 100 m. (11.7), d’Antoni Gomà en 400 m. (52.8), i de Pedrerol en pes (11.82 m.) i triple (12.95 m.). A part dels citats completaren l’equip campió, Gabarrón, Moreso, Floriach, Casas, Prat, Petit, Parera, Lianes, Comes, Pizarro, Larrea, Olmeda, Bonamusa, Pi, Suria, Martí, Avellaneda, Teniente i Abril. L'entrenador era Tomàs Barris.
Aquell èxit va portar l’equip a la màxima categoria catalana, on va competir l’any següent amb FC Barcelona, RCD Espanyol, Club Natació Barcelona, Manresa i GEEG, que es classificaren en aquest ordre, per davant de l'equip laietanenc, que havia patit algunes baixes i no va poder evitar la darrera plaça.
Cal destacar que el marxador Manel Cabrera a principis d'any havia rebut el premi al millor esportista mataroní de l’any anterior gràcies al títol de campió d'Espanya absolut que havia assolit l'any 1966 quan encara era juvenil. Amb la marca feta en el primer encontre de la final de 47:48 en els 10 km va ser el millor atleta del rànquing estatal de la temporada. L’any 1968 era any olímpic i Manuel Cabrera va entrenar a les ordres de Dordoni, gran tècnic italià, però les seves esperances d'anar a Mèxic es van veure frustrades.
FA 100 ANYS
El mes d'abril de l'any 1917 i durant les Festes de Pasqua se celebren carreres ciclistes al Velòdrom de la Carretera de Mata, que s'havia inaugurat un any abans sota l'impuls de "El Pedal Mataroní" i en el qual l'activitat va durar un parell d'anys.
