L’Aina Rabadan és atleta del FC Barcelona de salt d’alçada des de fa dos anys, però continua entrenant a les instal·lacions del Centre Atlètic Laietània, on va començar la disciplina. En un any plenament dedicat a l’alçada, la jove de només 17 anys ja ha superat uns quants rècords, com l’absolut del Maresme. Aquest juliol, a més, ha quedat subcampiona absoluta de Catalunya, i a finals d’agost participarà en l’absolut d’Espanya.
L'última actuació en què t'has penjat una medalla ha estat en el Campionat de Catalunya absolut, celebrat el 14 de juliol a Barcelona. Com va anar la jornada?
El dijous anterior, a l'entrenament, em vaig fer mal al genoll, anava molt coixa i vam plantejar-nos no saltar. És una lesió que ja tinc des de fa molt temps. Però el dissabte li vaig dir al meu entrenador que com a mínim, volia intentar-ho, i si em feia molt mal a l'hora d'escalfar, pararia. El dolor el notava una mica, però no tenia res a veure amb el dijous. Em vaig posar una crema que m'escalfés perquè no em fes mal i vaig competir.
De gairebé no competir, a quedar segona.
A mitjans de la competició, a l'1.70 m, pensava que seria campiona perquè ningú l'havia saltat i jo anava guanyant per nuls. Però la Maria Artero, qui va quedar campiona, ho va acabar saltant. Després va haver-hi un error amb el jutge i em vaig enfadar. Jo sóc una persona que necessita el seu temps i pensa molt les coses abans de saltar, i allò va ser que em descentrés. I a més, la Maria va saltar l'1.73m a la primera, així que em guanyava amb nuls. Però dins el que hi ha, va anar bé.
La lesió que dius que t'acompanya fa temps, és per l'exigència de la disciplina?
Abans era saltadora de perxa i l'impacte no ajudava. Jo sempre he estat d'anar aguantant, fins que fa dos anys ja no podia ni caminar. Vaig anar al metge i em va dir que em faltava cartílag. Tampoc m'ajuda la pista de Mataró, on de seguida noto que em fa mal el genoll, a diferència d'altres pistes. Ara per sort l'estan canviant.
Des de fa dos anys ets atleta del FC Barcelona, però segueixes entrenant a Mataró?
Sí, em deixen entrenar a Mataró amb el meu entrenador. Els vaig dir que jo volia seguir a la meva pista, tot i que si no en tinc, em deixen les seves instal·lacions. Amb la pista nova, jo crec que milloraré molt més del que em puc imaginar. Em falla la pista, a mi i a tothom.
Com vas començar amb el salt d'alçada?
Fa 5 anys que faig atletisme. Des de petita feia combinades, una mica de cada prova, i una d'elles era alçada. El tercer any, un entrenador de perxa va veure que se'm donava bastant bé l'alçada i em va introduir a la disciplina. Fins a mitjans de 2018 vaig fer perxa i salt d'alçada, però a perxa em vaig cremar i vaig veure que no eren compatibles, així que vaig centrar-me només en salt d'alçada, que era la meva "prova reina". Aleshores és quan vaig quedar campiona d'Espanya.
I en tan poc temps, ja has superat uns quants rècords. Entre ells, un que va ser-hi fins a 46 anys, el de la històrica atleta Teresa Maria Roca, qui havia saltat 1.70 m, i tu vas pujar-lo un cm més (1.71 m).
Sí. Quan vaig superar el de la Maria Teresa Roca no sabia que hi havia un rècord. Em va fer il·lusió, és guai tenir un rècord, m'agrada.
I després vas continuar superant-te.
Fa dos anys tenia l'1.65m, quan vaig superar el rècord vaig saltar 1.71m, i vaig acabar la temporada amb 1.72m. En un any vaig millorar 7 cm la meva marca, que és molt en salt d'alçada. Això va ser gràcies al nou entrenador, en Jordi Vallés, amb qui vaig començar a treballar fa dos anys. Aquest any em va dir que no milloraria tant, però he pujat 4 cm; he saltat 1.76m, més del que ens esperàvem. I amb la selecció espanyola, el 28 i 29 de juny, vaig estar a punt de saltar 1.79m.
I ara que toca al calendari?
A finals d'agost hi ha el Campionat d'Espanya absolut, el 31 d'agost i l'1 de setembre. Jo com més disfruto i millor ho faig és quan vaig sense pressió, i ara no en tinc perquè no tinc gaires possibilitats de pujar al podi. El primer objectiu és gaudir, i el segon és saltar 1.78m. Però encara no sabem les cadències. Vaig a viure una experiència més en una competició molt important i que mai he fet.
I a llarg termini, quins objectius et marques?
M'agradaria arribar a un europeu i a un mundial. Crec que no pararé fins a aconseguir-ho. L'any passat em vaig quedar a 1 cm de la mínima europea, em va fer molta ràbia. L'any vinent hi ha un europeu, i d'aquí a dos anys, quan seré júnior de segon any, hi ha mundial, on les mínimes són més fàcils. En aquest últim crec que tindré més possibilitats.
Com és compaginar l'esport amb els estudis?
Per a mi és molt difícil. Em costa molt posar-m'hi i se'm fa molt complicat perquè entreno cada dia excepte dimecres i diumenge, i arribo tard a casa. I després d'entrenar no puc posar-me a estudiar, m'adormo. Quan hi ha trimestrals és horrible. Aquest any han coincidit sempre amb campionats i seleccions, i me'ls han hagut de moure tots.
I saps si voldràs seguir estudiant?
Encara no sé el què, però una carrera la faré segur. També tinc una beca per anar als Estats Units, però crec que no hi aniré. Sóc molt de casa. A més, aquí podria partir-me els crèdits i estar amb la selecció espanyola; tinc altres beneficis. Podria marxar allà fora de calendari universitari, no necessito estar-hi quatre anys. Prendre una decisió ara és molt dur, amb 17 anys no sé encara què vull fer o què vull ser. De moment, m'agrada la psicologia en l'esport.
Què és el que més t'agrada del salt d'alçada?
No ho sé. Sempre m'ha agradat. Quan salto no penso en res. I quan salto bé és tan maco... Jo ho noto i em sento molt bé. També ajuda l'entrenador, que fa que ho agafi amb il·lusió. Amb el meu actual entrenador he arribat a ser campiona d'Espanya. Ell m'ha ajudat a ser on sóc. Però tampoc vull oblidar-me d'en Norbert de Haro, qui m'entrenava abans. Em va ensenyar moltíssim i sempre ha estat al meu costat.
