Maria Rovira torna a Mataró a l’estiu amb Carmina Burana. I ho fa enmig d’un moment dolç i enfrascada en l’èxit de Yuli, la pel·lícula d’Icíar Bollaín sobre el ballarí cubà Carlos Acosta i que ella ha coreografiat. Parlem amb ella sobre la cultura i la dansa, sobre Mataró i sobre el futur de la conjuntura de tot.
Set anys després de l’últim espectacle tornes a Mataró amb Carmina Burana, al juliol. Tot un repte.
Estic molt agraïda a la ciutat de Terrassa per encarregar-m’ho, però he de dir que al principi no em cridava massa l’atenció. Moltes companyies l’han fet i no sabia com encarar-la. Però vaig dir que sí i vaig decidir que faria una coreografia per cançó… i he de dir que m’he reconnectat amb l'obra! M’ha aportat un altre pensament de la dansa, i això m’ha fet créixer més i no avorrir-me.
No portaves una obra a Mataró des del 2012, a què es deu el canvi?
Ha estat gràcies a la nova gent que hi ha ara a Cultura. Si encara hi fos en Quim Fernàndez no hauria tornat, però a la regidora Núria Moreno li agrada la cultura. Havia vist l’espectacle a Terrassa i li va interessar.
"Tant de bo Mataró apostés per la cultura de nou. Barcelona no és la competència: Si féssim festivals internacionals, la gent vindria de la capital, és un pol d’atracció increïble"
És un dels projectes que agafes després d’haver marxat a Colòmbia quatre anys.
Necessitava marxar. Va ser després que Cultura acabés amb el Festival Shakespeare i amb Trànsit Dansa, un projecte en el qual havia posat l’ànima i més. Era una companyia referent que vam engegar amb la idea d’acabar fent un centre coreogràfic i un centre conservatori de dansa del Maresme. Així que va ser molt dur. En aquell moment vaig patir també un atac de cor.
Colòmbia et va salvar.
Sort que vaig anar a petar a Medellín; aquella naturalesa em va salvar la vida. Ara, reconec que he de curar el tema de com va acabar la companyia. He de sanar-ho.
Què tenia d’especial Trànsit?
Formàvem gent de Mataró i gent de fora, i aconseguíem que ens contractessin a teatres molt prestigiosos d’arreu del món. L'Aula de Dansa era per a pocs alumnes, però que volien ballar de veritat. Era un lloc de formació professional. Va passar per allà gent com l'Abel Hernández, avui ballarí a la companyia Nacional de Ballet de Malta, el Pere Molsosa, la Mercè Grané o la Maria Garriga. Va ser una pena que acabés, perquè érem un exemple i es parlava de tirar endavant una possible companyia nacional de dansa catalana.
Tornaries a emprendre un projecte a Mataró?
Si vingués una proposta ferma per crear una companyia internacional, no podria dir que no.
És Mataró una ciutat creativa?
Molt! I ens ho hem de creure. Al Maresme som uns privilegiats, tenim un clima agradable, estem a prop de Barcelona, un pol d’atracció increïble. Això està mal entès, la capital no és la competència: si féssim festivals internacionals, la gent vindria de Barcelona. D’aquí han sortit molts artistes: els Comediants, la gent del Canet Rock, en Carles Maicas i els seus projectes, que portava gent d’arreu del món, en Boris Ruiz, en Joan Pera, en Jordi Bosch…
i més recentment artistes com en Marc Flynn o en Moisès Beltran. Tenim molt potencial i molta creativitat. L’únic és que crec que la ciutat hauria de trobar la manera d’agrair tota aquesta feina. “Mataró, desperta!”, li diria a vegades. Hi ha gent per tot el món fent coses creatives, i vénen d’aquí. Tant de bo fos una ciutat que apostés per la cultura de nou.
Ningú és profeta a casa seva?
Jo no em sentia així, al contrari. Mentre va durar Trànsit jo era molt feliç a Mataró, vaig engegar projectes molt bonics: el Dia de la Dansa, la dansa en família… Però ara crec que, de forma global, estem en un període fosc. Ho comparo amb els anys que hi ha entre el final de l’edat mitjana i el principi del barroc. El món a vegades passa per moments de foscor, i penso que ara estem passant un moment de reajustament. En uns anys, els qui estudiïn aquesta època veuran que estem en un punt d'inflexió.
Les institucions tapen a vegades el caliu de la gent?
I tant! Mira, després d’estar molt temps fora, fa dos anys es va fer un espectacle, Maria Rovira y Cuba, i Mataró va organitzar un autobús i va venir moltíssima gent. Rebo molt caliu de molta gent de la ciutat. L’altre dia, durant el cinefòrum que vam fer al Foment, estava molt nerviosa. Era la primera vegada que parlava davant de tants mataronins de nou. Em va emocionar veure que estava tot ple, i vaig estar després parlant amb molta gent. Va ser molt agradable i estic molt agraïda.
Parles del passe de Yuli al Foment. Com ha estat l’experiència de ser la responsable de les coreografies d’un projecte d’aquesta envergadura?
Em va trucar la Icíar Bollaín i em va dir que començava un projecte sobre el Carlos Acosta i que el material que havia vist meu li havia agradat molt. A més, es veu que les dues havíem estat als anys noranta a Cuba, ella en l'àmbit del cinema, a l'acadèmia de San Antonio de los Baños, i jo de la dansa, amb l'Alícia Alonso i el Ballet Nacional de Cuba. No ens coneixíem, però em va trucar quan acabava de decidir que tirava endavant el projecte i em va voler conèixer. Vam empatitzar a la primera.
"Els funcionaris de cultura viuen més bé que els artistes, que tenen en la seva majoria situacions molt precàries. Això no pot ser”
El projecte venia en el moment adequat.
Sí, volia tornar, perquè el meu fill visqués també un temps a Catalunya. Venia de Colòmbia i buscava el meu projecte, i això em va fer pensar que, per més que passin coses dolentes com han passat, sempre surten coses bones que et fan reconnectar amb el que fas.
Hi ha una coreografia brutal, la que s’inspira en el pare…
Durava quatre minuts. Va ser el primer que vaig fer perquè era el que més em va impressionar de la pel·lícula. Quan la vam tenir acabada vaig cridar a tothom que hi havia perquè ho veiessin. No la ballava el Carlos Acosta, la feien el Keivin i el Mario, i la música no estava feta. I saps quina música vaig agafar? La cançó del lladre. Ells no entenien el català, però els vaig traduir la lletra i tots deien, quina música més bonica. Ens vam emocionar tots. Tots plorant amb la cançó del Jordi Savall.
La que diu “quan jo n’era petitet”?
Exacte, admiro moltíssim al Jordi Savall. De fet, el meu somni és coreografiar les seves músiques. Sempre que em passa alguna cosa a la vida poso la seva música. És espiritual. És un altre d’aquests cracks que crec que està més reconegut a França o el Canadà que aquí.
"El meu somni és coreografiar un dia les músiques d’en Jordi Savall"
En què inspires les coreografies?
Quan era jove i ajudava a la Sala Beckett hi havia el Sanchis Sinisterra, i l’admirava molt com a dramaturg. Quan vaig fer El pols de l’àngel li vaig demanar consell, i ell només em deia que tot li semblava bé, i que confiés en la meva visió. No sé en què m’inspiro, simplement em ve. Hi ha coses que fins i tot les somio. Quan vaig a muntar tinc clar el que s’ha de fer. Però tinc clar també que, quan els ballarins són bons, hi ha d’haver espai perquè ells mateixos canviïn coses.
"Cal donar espai a la gent amb talent per expressar-se. Fer que cada ballarí tregui la seva naturalesa i el seu esperit".
Surt la faceta de mestra.
Sí, ha estat un gran aprenentatge. Al principi ho volia fer tot jo, i ara ja sé quan cal donar espai a la gent amb talent per expressar-se. Fer que cada ballarí tregui la seva naturalesa i el seu esperit. Els que tenen bona tècnica han de treure la seva personalitat.
T’esperaves gaudir tant de la faceta de professora?
No! Ara estic fent classes a gent professional a través de la Fundació Crea Dance –de fet és gràcies a ells que fem el Carmina Burana– i el que reculls és molt emocionant, perquè veus que qui ve s’ho passa realment bé. És un retorn molt positiu.
Amb què et quedes, de la docència?
Amb les històries personals. A Medellín anava a fer classes puntuals a un projecte als barris pobres.
Allà vaig veure un nen, l’Àlex Betancur. De seguida vaig parlar amb els pares, però no tenien diners ni perquè pogués venir en autobús a les classes. Vaig parlar amb la gerent del ballet per becar-lo, i va començar a fer clàssic i contemporani a banda de hip-hop. L’any passat, quan el Carlos Acosta em va dir que busqués gent per una beca internacional a Cuba, el vaig proposar. Quan ara he anat a treballar allà i l’he vist… no hi havia paraules. Aquest nen serà una estrella.
De fet vas començar a donar classes amb només 16 anys...
Sí, a l’Anxaneta, als anys 80! Els pares m’ho van demanar, i feia classes de dansa dins de les hores lectives. Impressionant que m’ho demanessin. Vaig estar dos anys i va ser molt bonic, perquè van ser unes generacions que van aprendre a estimar la dansa i la cultura des de molt petits. Si als nens, des de petits, se’ls introdueix a les arts i la cultura, les estimen. Això és el que passa a tot Europa. Hi ha una sensibilitat diferent. La cultura mou el món, l’hem de potenciar.
Com haurien de canviar les polítiques?
Abans els polítics que portaven cultura eren de cultura. I ara la política mana, i això és una desgràcia. Per mi, els polítics haurien de tenir una ment oberta i tenir una edat, ser grans, amb experiència. Els funcionaris de cultura viuen més bé que els artistes, que tenen en la seva majoria situacions molt precàries, molt volàtils. Això no pot ser. Els artistes estan fora del sistema, molts no cotitzen o no hi ha una jubilació prevista.
Què t’inspira de com es gestiona la cultura fora?
Moltes coses, però n’hi ha una de molt particular. A molts països, si ets artista i passes dels 50 anys, et tenen un respecte increïble. Els festivals els agafen d’assessors, de professors… i és increïble veure’ls amb setanta, vuitanta anys, donant classe, assessorant. Hi ha lloc per ells, i tu com a visitant ho gaudeixes moltíssim. La cultura emociona i fa moure el cor de la gent. És una transmissió molt beneficiosa per tothom. Però la crisi que hi ha hagut ha matat a molta gent, a nivell anímic. A Mataró no hi ha cinema. Volen fer Mataró Parc més gran, i jo em pregunto, no és més important que la gent gran pugui anar al cinema al centre de la ciutat? Hem d’estar molt agraïts al Foment, molt!
Estàs en un moment dolç…
Sí. És un moment bonic. En Ferran Mascarell sempre em deia que anava “deu anys avançada”. Un alumne em deia que havia vist els meus vídeos dels anys 80 i que no s’ho podia creure, perquè la gent balla així avui. A poc a poc es recullen les coses bones.
