Retail Cat, nova patronal del comerç sorgida fa poc més d’un any, és la federació de cinc associacions comercials existents: Barcelona Oberta, Cecot Comerç, Comertia, Fundació Barcelona Comerç i Fundació Comerç Ciutadà. Representa 35.000 establiments comercials repartits per tot el territori català (més del 30% del total), que donen feina a 235.000 persones, el 50% dels treballadors d’aquest àmbit a Catalunya. Al capdavant d’aquesta entitat, que representa el 7% del PIB català, hi figura ara mateix Joan Carles Calbet, màxim responsable de la coneguda cadena d’electrodomèstics.
Per què sorgeix Retail Cat i quina voluntat hi ha al darrere?
Som cinc entitats que ens hem unit per tenir més força davant l’administració i actuar de lobby. Parlem del comerç que tots coneixem fins ara com a tradicional, tot i que no m’acaba d’agradar el terme. El món està canviant molt, el nostre sector també, i pensem que és bo tenir una entitat que ens defensi davant l’administració i davant d’algunes competències deslleials com el top manta, una part de la venda per internet i l’economia col·laborativa. Dins d'aquestes cinc entitats que formem Retail Cat hi ha des de grans empreses que tenen 200 botigues a tot Espanya fins a una botiga de barri; tots som comerç de proximitat, comerç urbà.
Si les diferents entitats comercials s’agrupen en federacions més àmplies és perquè el comerç en sí també està canviant. Què és el que està passant, exactament?
Hi ha un canvi d’hàbits en els ciutadans. Des de la compra per internet fins a diferents formats comercials... això està fent que les ciutats també variïn. Constatem que hi ha una clara compactació dels eixos comercials a les zones prèmium de les ciutats; és a dir, el comerç s’aglutina al voltant de les zones més bones. Això provoca que a zones més perifèriques –els barris no tan comercials- hi hagi locals que van tancant perquè no són tan comercials. De fet amb un estudi que acabem de presentar veiem que en les zones prèmium l’ocupació és del 90% i les de la perifèria és d’un 68%; hi ha un procés pel qual algunes botigues tanquen a les zones perifèriques i obren a les més comercials.
Això implica que a les zones que funcionen més bé s’ha d’intentar fer una gestió més professional. Nosaltres aquí defensem implementar una estructura que s’anomena BID -Business Improvement District, “Districte de Millora de Negocis”, literalment-, una fórmula que funciona arreu d’Europa i del món i que busca una organització més professional d’aquestes àrees, més semblant a la que té un centre comercial.
D’altra banda, en aquestes zones comercialment no tan bones hi ha 31.000 locals tancats, cosa que implica problemes de seguretat i de neteja. Aquests espais es podrien convertir en habitatges assequibles per a joves i per a gent gran –són locals a planta baixa i en termes de mobilitat poden anar molt bé-. Creiem que en un terç dels locals buits de ciutats catalanes, uns nou mil casos, es podria aplicar aquesta solució.
"Cal una gestió professional dels districtes de comerç"
Quines són les altres tendències del sector que els preocupen?
La venda per internet és un fenomen que segueix creixent i que ho seguirà fent; no hi podem estar d’esquenes. Una bona part dels nostres associats tenen botiga online i venen amb normalitat, vull dir que és una cosa que tenim interioritzada. Però sí que implica un canvi d’hàbits de la gent: gent que va a la botiga, s’informa, toca el producte i després se’l compra per internet –bàsicament per un tema de preu- i gent que fa el contrari, buscant la informació a internet però anant finalment a comprar-ho a la botiga perquè se’n refia més de qui li ven. Això canvia la manera com fins ara treballàvem a les botigues; internet ens afecta directament. En aquest sentit, cada cop més prioritzem l’experiència de compra a la possessió pròpiament dita. La idea és que si la gent ve a una botiga no vol només comprar, sinó alguna cosa més: poder tocar el producte, relacionar-se amb el venedor... Sigui com sigui, el punt de venda físic no desapareixerà mai: tenim el producte físic, que internet no el tindrà mai, i després el contacte personal amb un venedor o un assessor, que tampoc.
Vostè es queixa d’una certa competència deslleial.
El que nosaltres reivindiquem és que el comerç tradicional està desprotegit: hem de complir una sèrie de normatives, reglaments, pagar uns impostos mentre que uns altres canals no ho fan. Som els que estem contribuint al fet que la societat tingui millor benestar social i en canvi altres operadors, que ens fan la competència, no hi contribueixen. Penso en el top manta: no paguen cap tipus d’impost. Però també la venda per internet mateix: muntar una botiga física requereix una sèrie de requisits i en canvi muntar una botiga per internet... ningú et pregunta res ni et fa pagar impostos. L’administració s’hi ha de posar, en tot això, perquè estem en inferioritat de condicions.
També es mostren vostès crítics amb l’economia col·laborativa.
Sí. Està molt bé l’economia col·laborativa, però tots sabem que avui en dia parlar d’economia col·laborativa vol dir no pagar impostos. Si tots volem una societat que tingui millors serveis, una societat del benestar... sense pagar impostos tot això no es pot fer. Ara, els que més contribuïm a això som el comerç local. És important que els consumidors entenguin on gasten els seus diners i quin retorn tenen. El 58% de les vendes que es fan per internet les facturen empreses amb seu social fora d’Espanya, que per tant paguen els impostos fora d’Espanya i no contribueixen a fer millores socials. És important que la gent sàpiga on gasta els seus diners.
Es queixen vostès de falta de suport de les diferents administracions. Per què?
L’administració, per desgràcia, sempre va per darrere de la realitat. En aquests moments, hi ha un gap important entre el que passa a les ciutats i el que està regulat. Una de les nostres tasques és fer-ho veure a les administracions. Per exemple, l’any passat vam fer una compareixença vinculada a la Llei de Comerç aprovada al juliol introduint-hi dos canvis: per un costat fent que parlés de la venda per internet en el sentit que ha de tenir el mateix tractament fiscal i programant una llei de desplegament específica pels BIDs, la fórmula que tenim de gestionar centres comercials a cel obert. Aquesta llei tenia un termini de desplegament de divuit mesos, de manera que quan hi torni a haver Govern això s’ha de posar en marxa. Unes estructures, per cert, que resolen molt millor el tema del finançament dels eixos comercials, perquè amb els BIDs tots els operadors econòmics de la zona que en formen part han de pagar una taxa, que recapta l’Ajuntament a través de l’IBI.
El govern de la Generalitat és qui regula, però els ajuntaments també hi tenen molt a dir, en la reactivació del govern, oi?
Efectivament qui marca la pauta és la Generalitat, però cal tenir en compte que aquesta llei de comerç aprovada pel Parlament en part ha estat recorreguda pel govern espanyol, de manera que no es pot aplicar en la seva totalitat. El món local, amb el que té molta incidència és amb el top manta, perquè allà on n’hi ha és perquè els ajuntaments no hi posen prou voluntat política.
Els alcaldes de les ciutats mitjanes sovint es troben en la disjuntiva de donar el seu sí a una superfície periurbana que pot afectar negativament el seu comerç. Què els dieu?
Per sort, a Catalunya tenim una situació millor que a la resta d’Espanya, perquè el govern de la Generalitat ha intentat que no hi hagués una extensió brutal de centres comercials, com passa al País Valencià o a l’Aragó. De totes maneres, el més interessant és que ara, als Estats Units, creadors dels centres comercials... estan tancant molts centres comercials. És un model en decadència. Segurament també la venda online els ha afectat, però el fet és que estan tornant a un model que ells en diuen més europeu que és tornar a muntar botigues als centres de les ciutats. A França passa el mateix; els centres urbans s’havien quedat deserts i ara això s’està revertint. Llavors nosaltres, veient cap on anirà la cosa, diem: no ens equivoquem, no deixem que el comerç marxi dels centres. Cal potenciar aquest comerç de proximitat que és el que dona vida als centres de les ciutats.
Però què me’n diu del paper dels alcaldes que es troben en aquesta disjuntiva que li plantejava?
Nosaltres el que els diem és que vigilin, perquè no podem matar els centres històrics. A vegades ens pensem que els centres comercials són la solució i que ens portaran moltíssima més afluència; el cas de Viladecans –d’on sóc jo- va una mica en aquesta línia perquè no ha complert les expectatives. A vegades ens pensem que l’efecte és molt més del que serà després. El que sí que demanem als alcaldes és que tinguin en compte els eixos comercials, intentant tenir zones patronals, aparcaments... i que ens ajudin a implementar aquesta idea dels BIDs. Penseu que a Birmingham existeixen nou BIDs, amb una gestió professional que es dedica a gestionar una zona de forma professional. Neteja, il·luminació, buscar operadors que complementin l’oferta... tot sota la batuta d’un Pla Estratègic. Cal convertir els nostres eixos comercials en centres comercials a cel obert.
