A Catalunya cada 23 de juny celebrem la revetlla de Sant Joan tirant petards, encenent fogueres, menjant coca i brindant amb cava. Tot i que a primera vista la festa ens pot semblar de caràcter cristià, el que veritablement celebrem és el solstici d’estiu, una celebració que és gairebé tan antiga com la humanitat. Ara fa milers d’anys quan l’home va aprendre a domesticar les plantes, gràcies a l’observació del cel va veure que a partir d’un dia concret els dies començaven a fer-se més curts i les nits més llargues, aquest dia és el solstici d’estiu. Amb l’aparició del cristianisme, l’església va agafar aquesta celebració mil·lenària i se la va fer seva com tantes altres festivitats paganes que ens han arribat fins als nostres dies.
Cap allà el 8500 a.C en el creixent fèrtil, l’home comença a domesticar les plantes i s’inicia la revolució del neolític. Ara l’home ja no només caça i recol·lecta aliments, sinó que també els produeix gràcies a l’agricultura. La producció agrícola requereix un domini de la natura i del medi per part de l’home que abans no necessitava. Ara s’ha d’escollir quan i què es planta i juntament amb l’aigua, el sol és imprescindible per aconseguir una bona collita.
Nocions d’astronomia
Com avui bé sabem, a l’hemisferi nord cada 20 o 21 de juny es produeix el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any i la nit més curta, tot al contrari del 21 de desembre que succeeix a l’inrevés. A partir d’aquesta data els dies s’escurcen i per tant les hores de treball dels primers agricultors de la història també anaven minvant. Una prova dels coneixements d’astronomia que tenien els nostres ancestres és el monument megalític d’època neolítica de Stonehege (Anglaterra). Cada solstici d’estiu els raigs del sol travessaven l’eix del temple religiós i funerari, a més aquell mateix dia, el sol es ponia per l’eix del woodhenge, una construcció situada a tres quilòmetres, i on es feien cerimònies de culte als morts.
Fogueres ancestrals
Avui dia, una de les tradicions més arrelades de la Nit de Sant Joan són les fogueres, es creu que ja molts mil·lennis abans de la nostra era durant la celebració del solstici d’estiu els nostres avantpassats encenien fogueres i celebraven altres rituals de foc per ajudar al Sol a renovar la seva energia i que aquest no els abandonés. Segurament les celebracions també eren per anunciar l’arribada de l’estiu i l’inici de les collites. El foc a banda de foragitar els mals esperits i les tenebres també devia servir per espantar els depredadors.
Una d’aquestes celebracions ancestrals que ens ha arribat fins a l’actualitat és la “bealtaine” que traduït a la nostra llengua seria el bon foc, una celebració d’origen celta que se celebra a Irlanda cada 1 de maig per celebrar l’arribada de l’estiu. Els festejos consistien a fer unes grans fogueres que intrèpids valents intentaven coronar saltant amb pèrtigues, el bestiar també creuava les brases per ser purificat i no patir malalties, a més també es pregava als déus tenir una bona collita. Aquí a la península ibèrica aquest culte celta també se celebra en l’actualitat en algunes zones de Galícia.
Grecs i Romans
Però a casa nostra aquestes arrels celtes no creiem que hagin arribat i hem de mirar cap al Mediterrani per trobar l’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan. Durant la nit del solstici d’estiu, els grecs i romans també encenien fogueres dedicades als déus. Els grecs, que ja tenien uns coneixements avançats d’astronomia, anomenaven els solsticis portals, el d’hivern era el portal dels déus i el d’estiu el portal dels homes, ja que era l’època de l’any quan hi havia més llum i els homes podien arribar a l’Olimp que era la llar dels déus i de la llum. A més, durant aquests dies també es rendien cultes purificadors en honor del déu del sol, Apol·lo.
Els romans van passar a denominar els portals grecs com les dues cares de Janus, el déu que simbolitzava el pas de la vida a la mort i que també tenia influència en les collites, la llum i la foscor. També per aquestes èpoques els romans rendien culte a la deessa de la guerra, Minerva, encenent fogueres i realitzant un ritual que consistia a saltar tres cops sobre les flames.
Esmentar també que els antics celtes i alguns pobles germànics anomenaven aquesta nit “Alban Heruin” i la celebraven també amb fogueres per buscar la benedicció de les terres i dels fruits, tot i que la festa també es dedicava a la fertilitat i als enamorats. A milers de quilòmetres del vell continent, els inques i asteques també celebraven aquest dia amb fogueres i rituals dedicats als déus del foc per demanar bones collites i prosperitat. La tradició hindú i la d’alguns pobles africans també compten amb algun ritual semblant amb fogueres.
Adaptació cristiana
Durant l’edat mitjana ja amb el cristianisme estès per tota Europa, l’església per combatre els rituals pagans i fer-se amb més adeptes anirà incorporant aquestes celebracions de caràcter popular. Les dues grans celebracions paganes eren els dos solsticis, el d’hivern i el d’estiu. El d’hivern l’església el va agafar i el va convertir en la nativitat de Jesús, mentre que el d’estiu el va convertir en la celebració del naixement de Sant Joan Baptista, un dels profetes anteriors a Jesús i que va tenir l’honor de batejar al fill de déu. Tant gran devia ser la devoció dels homes per celebrar el solstici d’estiu que l’església va triar el culte a una de les figures més importants del cristianisme per substituir la festa.
Però perquè es va triar Sant Joan Baptista i no un altre, doncs bé, segons les sagrades escriptures, Zacaries, pare de Joan Baptista, va rebre un missatge en somnis de l’arcàngel Gabriel anunciant-li la seva paternitat, però aquest no el va creure, ja que ell estava convençut que la seva dona era estèril. Déu va castigar aquesta manca de fe i va deixar mut Zacaries que no va recuperar la veu fins al dia del naixement del seu fill. Com a mostra d’agraïment Zacaries va encendre una gran foguera en honor a déu i anava saltant per sobre d’ella per purificar-se i celebrar l’arribada del seu fill. Aquesta celebració cristiana és la que ens ha arribat a nosaltres i a mesura que han anat passant els anys s’hi han afegit els petards i la coca.
Una nit màgica
La Nit de Sant Joan també és considerada una nit màgica on apareixen animals i éssers mitològics. És la nit de les bruixes, dels follets, els gambutzins, de la bubota negra i d’altres éssers fantàstics i malignes que apareixen durant aquesta nit. La nit de Sant Joan, que és l’antagonista de la nit de Nadal, si la nit de Nadal és la del naixement del fill de Déu, la nit del solstici d’estiu és la nit del diable i per això els seus seguidors surten aquesta nit. Aquí a casa nostra, la Nit de Sant Joan també es coneix com la nit de les bruixes, i és que a l’antiguitat hi havia la tradició de collir les herbes guaridores aquesta nit perquè es creia que era quan els seus efectes eren més alts. Per aquest mateix motiu es deia que les bruixes collien les seves herbes aquesta nit perquè era quan contenien més verí. Esmentar que les fogueres i les bruixes també tenen una estreta relació, ja que durant l’edat mitjana i moderna la Santa Inquisició va enviar a la foguera tota dona sospitosa de ser bruixa o seguidora del diable.
Després de més de nou mil anys continuem celebrant el solstici d’estiu amb el foc com a element principal. Ja sigui per retre homenatge a Sant Joan, al Sol, al diable o a la mare naturalesa, cada nit del 23 de juny, arreu del món s’encenen fogueres de tot tipus que il·luminen la nit més curta de l’any.
La flama del Canigó
Tot i que el foc és l’element principal de la celebració del solstici d’estiu arreu del món, la flama del Canigó és una tradició purament dels països catalans. L’any 1955 neix la tradició quan Francesc Pujades d’Arles de Tec (Catalunya Nord) inspirat pel poema “Canigó” de Jacint Verdaguer, encén un foc al cim d’aquesta muntanya i des d’allà va repartir la flama per totes les contrades catalanes. L’any 1966 la flama va creuar la frontera francesa i va arribar fins a Vic i a partir d’aquí la tradició va anar arrelant arreu de Catalunya tot i la persecució del règim franquista. Dir que aquesta tradició d’encendre un foc a dalt d’un cim elevat té milers d’anys d’història, ja que els primers homes ja encenien fogueres a dalt dels cims per intentar arribar fins al sol i que aquest mai s’apagués i deixés la humanitat en la foscor i les tenebres.
Balls, petards i coca
Habitualment la Nit de Sant de Joan a moltes localitats catalanes, i Mataró no és una excepció, s’organitzen revetlles populars on la música amenitza la festa. Doncs bé, abans de la nostra era, els celtes i altres pobles indoeuropeus, ja ballaven i dansaven al voltant de foc per crear un vent que aixequés la flama de la foguera i l’enlairés fins al sol. A casa nostra, tot i que ara s’ha perdut, també es ballaven sardanes al voltant del foc. Un altre element de la festa són els petards, la pirotècnia d’aquesta nit ja s’utilitzava a mitjans del segle XIX i vindria a substituir les torxes que s’utilitzaven en els rituals grecs, romans i de l’edat mitjana. La coca de fruita i pinyons que coneixem en altres indrets dels països catalans també pot ser salada, de recapte i d’anxoves i, originàriament, la seva forma era circular i tenia un forat al mig que representava el sol, l’estel que il·lumina el nostre planeta i a qui els primers homes ja rendien homenatge.
