En 50 anys poden passar moltes coses i qui no ho acabi de creure que ho pregunti al president del Club Joventut Handbol Mataró, Josep Nonell. Ell és el primer que es mira l’exposició de fotografies de l’Ateneu Fundació Iluro una i una vegada més i no para d’explicar les anècdotes, les dates i els resultats dels partits que recorda de les imatges. I és que el club d’handbol acaba d’inaugurar l’exposició commemorativa del mig centenari de la seva història on es repassa tota la trajectòria.
Els inicis
A la ciutat de Mataró es va començar a jugar a handbol al 1953, quan encara no existia el club que avui coneixem. D’allà, i de la mà del delegat comarcal del Frente de Juventudes, José Vázquez -conegut com a Pepiño-, es va organitzar el primer campionat escolar que va enfrontar el mateix Frente de Juventudes amb el Valldemia, els Salesians i Santa Anna. “Tothom va sortir dient: “Oh, que divertit que és el balonmano!”, confessa somrient Nonell. Era l’època daurada del Club Esportiu Mataró que va agafar una part d’aquests nois amants del “nou” esport de l’època i els va començar a entrenar, igual com ho va fer l’Esport Cicilista Mataró agafant l’handbol com una nova secció.
“La juventud”
No és fins al 1963 quan neix el club que avui coneixem: Club Joventut Handbol Mataró. De fet tampoc agafa aquest nom des del principi. Al moment en què se separa de l’Esport Cicilista Mataró agafa el nom de Balonmano Mataró i de seguida Balonmano Juventud Mataró, el precedent del nom que té avui. El perquè d’incloure el terme “Joventut” també té una raó. I és que als anys cinquanta existia un equip anomenat San Fernando Mataró que, segons Nonell, parlava de “la juventud” perquè “els veien molt joves” quan veien entrenar als nois i noies. L’inici va ser doncs, amb un equip de nois i un de noies, en defensa sempre de la igualtat de sexes.
Colors de ciutat
Actualment estem més que acostumats a identificar els jugadors del conjunt mataroní vestits de groc i negre. Però, per què? “No ens vam plantejar els colors, són els colors de la ciutat i els vam voler mantenir”, contesta convençut el president del club. Tot i que durant el naixement de l’handbol a la capital del Maresme molts equips també jugaven de blanc, el nou club de seguida ho va rebutjar. “Vam voler mantenir tant aquests colors que fins i tot vam crear un crit per començar els partits, i encara es crida avui en dia!”, destaca la mateixa font que afegeix entonant: “Groc i negre, endavant!”.
Vivències
Divendres passat a la inauguració es van reviure moltes històries diferents. Una és la d’en Josep Masip, pare del conegut jugador d’handbol Enric Masip. Ell va ser entrenador dues temporades 1998-1999, 2000-2001 i tot i que sempre havia dit que no entrenaria a les noies, ho va acabar fent convençut per en Nonell: “Va ser un repte que jo pensava que no funcionaria. Em conec i sé que sóc molt dur, m’agrada molt la disciplina i pensava que no ho aguantarien, al final va ser una de les millors temporades”.
Tirant la corda endarrere ens trobem a en Federico Vélez, que va entrenar l’equip femení al 1982. Per a ell va ser un any molt especial i bonic que recorda “amb molta alegria”. “Recordo que tenia a la dona del president del club a l’equip, aquell any s’havien casat i era una de les porteres”, explicava rient l’exentrenador. La Lluïsa Rodríguez tampoc es va voler perdre la cita aquest divendres, ella ha estat quasi 35 anys vinculada al club i assegura que de moments importants i anècdotes n’hi ha moltes, “incalculables”, però afegeix: “em quedaria amb l’any 84 quan vam guanyar la Copa Generalitat i la Copa Catalana en 24 hores a Lleida, va ser molt emocionant”.
La vessant més humana
Des del club es treballa amb els jugadors perquè tinguin una formació esportiva destacada però també una formació humana bàsica. Així és com ho defineixen ells: formació humana. “Tenim molt clar que la part esportiva és la important però la part de formació personal considerem que encara ho és més”, creu Nonell. De fet el club té un règim intern, segons el president, amb drets i obligacions per fomentar el companyerisme, l’amistat, la dedicació i l’obediència.
Si encara és ara que s’intenta que els equips siguin grups d’amics per fer excursions, sopars i trobades fora d’horaris d’entrenaments i partits, fa molts anys la situació havia estat fins i tot superior: “Algun estiu havíem muntat una escola de reforç on els nois i noies portaven els llibres i els deures i preparàvem conjuntament els exàmens de setembre”, recorda Josep Nonell. “Dins de l’equip jo era l’entrenador, però fora cada divendres sortíem a sopar i això sí que mantenia la qualitat del grup!”, recorda Vélez pensatiu.
La part esportiva és la important però la formació personal encara ho és més
Més qualitat
Tot i la lluita que ja ha fet durant anys, sembla que el president del club segueix sense abaixar la guàrdia. En aquests moments disposen de 20 equips federats i Nonell diu que “de quantitat ja en tenim prou, hem arribat al límit”. Què falta doncs? “ara la labor que tenim és créixer en qualitat”, respon ell mateix. Un repte que jugadors actuals com Marc Fuster o Marta Sánchez agafen amb ganes: “És exigent! Aquests últims anys ens hem acostumat a que el primer equip jugui a primera nacional i és difícil mantenir-ho, esperem que la gent que puja ens empenyi a tots”, creu Fuster. “Mai es vol perdre, sempre es vol guanyar!”, reivindica Sánchez que afegeix: “Si vols que parlin de tu o que et tinguin present ho has de fer bé, això segur”.
Els més veterans analitzen una mica més la situació i van més enllà. És el cas de Joan Fèlix Martínez, exjugador del club, que creu que si “l’Ajuntament o les entitats no ajuden als clubs, aquests no arribaran a millors nivells i mai podrem aconseguir pujar a la divisió d’honor per motius econòmics”. La resposta de l’Ajuntament és immediata: “en aquests moments tots els esports de la ciutat ens demanen més i més espais. Ara mateix la situació econòmica fa impossible donar una resposta”, diu el Regidor d’Esports, Pere Galbany.
La cirereta del pastís per a l’handbol de Mataró va arribar al 2007 amb el pavelló Teresa Maria Roca, “el pavelló de l’handbol” que diu el club. Això ha permès acabar de fer el tomb a l’evolució d’aquest esport a la ciutat. Un esport més que consolidat i que configura una de les peces més importants a mencionar quan es parla de l’esport a la ciutat de Mataró. “Fa molta il·lusió veure que el club arriba als 50 anys i tu has estat partícip d’aquesta trajectòria”, destaca Rodríguez. Mentre que Sánchez té molt clar no deixar aquest esport i quan se li pregunta pel “demà” la resposta és clara: “Futur? Seguir amb el Mataró. Reptes? Gaudir cada dia i cada partit”.
Josep Nonell, president admirat
“En “Nonell” ha fet que tot això funcioni”, “ell és l’handbol, sempre ha estat aquí”, “sempre ha estat a sobre dels equips i sobretot del femení”, “va ser el cor de l’handbol a Mataró i no ho deixarà de ser mai”. Si al president del Club Joventut Handbol Mataró divendres passat a la inauguració de l’exposició li xiulaven les orelles, era per la quantitat de comentaris que es feien d’ell per part d’exentrenadors, exjugadors, entrenadors i jugadors actuals,... Tothom tenia bones paraules per a ell, per la seva implicació, dedicació, treball i esforç durant pràcticament els 50 anys del club.
