“La que se ha liao, la que se ha liao, la rumba ya está sonando deja las penas a un lao”. El Tio Rafael va néixer a Lleida, amb el garrotín –so pare de la rumba– sota el braç però a la Terra Ferma “fotia un fred que pelava” i, amb la seva dona, cap a Mataró a guanyar-se la vida amb la venda ambulant. En Peret, “el número u de la rumba”, el va temptar a la capital del Maresme; quatre mesos de gira, però la família tirava i el Tio Rafael amb la seva guitarra, va tornar a casa, a la venda, ell que sempre s’ha sentit músic. Tres dècades més tard, l’oportunitat es torna a presentar però avui és un dels protagonistes, amb 64 anys és un dels Patriarques de la Rumba i ha publicat el seu primer disc. “Ningú sap llegir un pentagrama”, no els cal, han interioritzat el sentit del ritme, el porten a la sang, “des de petit ja el vius”. La música li retorna en aquesta “segona joventut” tota la passió que Rafael Salazar ha desprès en reunions familiars i festes i ell que ha tingut l’ocasió de desenvolupar la seva vocació està agraït. “Ara començo a ser professional”, explica amb la il·lusió d’un jove músic. Patriarques són un “bon premi” que no arriba tard. El Tio Rafael és vitalista, no calen preguntes, catedràtic de la rumba es desviu per la música i per un dels sons catalans per exel·lència. “La rumba no és xarnega és una gran senyora, ens agradaria de tot cor que la rumba sigui reconeguda com a música catalana i obtingui tot el respecte”. Aquest sentiment l’han heretat els seus fills, Rafalito i Joni, reconeguts músics i orgull del seu pare. La rumba és alegria, “energia pura que s’ha de transmetre”, l’experiència un grau i els Patriarques un regal a un ritme que torna a sonar. “Disfrutem”. El Tio Rafael avisa que encara queden “juergas, mentre el cos aguanti” –i aguantarà, només cal veure’l–.“Això és guapo nen”. Referent de la comunitat gitana El Tio Rafael treballa des d’una associació de Mataró per la integració de la comunitat gitana a la vida de la ciutat. L’entitat és alhora centre de trobada d’il·lustres gitanos mataronins. La seva experiència i la dels seus ‘compares’ són clau. “Som solidaris i procurem estar units”. Les seves nocions de caló li han permès mantenir contacte amb els assentaments que s’han establert a la ciutat en algun moment, per instar a l’escolarització dels més joves i a la integració dels grans, “sense cultura no hi ha integració, no hi ha progrés”. Més enllà dels tòpics sobre la comunitat, el Tio Rafael té molt present els seus orígens, el que ha heretat i el paper que li atorga la vida per al futur.“La integració ha de ser ja”. El Tio Rafael, un dels ambaixadors de la rumba
Mataroní d’adopció és un dels Patriarques de la rumba
“La que se ha liao, la que se ha liao, la rumba ya está sonando deja las penas a un lao”. El Tio Rafael va néixer a Lleida, amb el garrotín –so pare de la rumba– sota el braç però a la Terra Ferma “fotia un fred que pelava” i, amb la seva dona, cap a Mataró a guanyar-se la vida amb la venda ambulant. En Peret, “el número u de la rumba”, el va temptar a la capital del Maresme; quatre mesos de gira, però la família tirava i el Tio Rafael amb la seva guitarra, va tornar a casa, a la venda, ell que sempre s’ha sentit músic. Tres dècades més tard, l’oportunitat es torna a presentar però avui és un dels protagonistes, amb 64 anys és un dels Patriarques de la Rumba i ha publicat el seu primer disc. “Ningú sap llegir un pentagrama”, no els cal, han interioritzat el sentit del ritme, el porten a la sang, “des de petit ja el vius”. La música li retorna en aquesta “segona joventut” tota la passió que Rafael Salazar ha desprès en reunions familiars i festes i ell que ha tingut l’ocasió de desenvolupar la seva vocació està agraït. “Ara començo a ser professional”, explica amb la il·lusió d’un jove músic. Patriarques són un “bon premi” que no arriba tard. El Tio Rafael és vitalista, no calen preguntes, catedràtic de la rumba es desviu per la música i per un dels sons catalans per exel·lència. “La rumba no és xarnega és una gran senyora, ens agradaria de tot cor que la rumba sigui reconeguda com a música catalana i obtingui tot el respecte”. Aquest sentiment l’han heretat els seus fills, Rafalito i Joni, reconeguts músics i orgull del seu pare. La rumba és alegria, “energia pura que s’ha de transmetre”, l’experiència un grau i els Patriarques un regal a un ritme que torna a sonar. “Disfrutem”. El Tio Rafael avisa que encara queden “juergas, mentre el cos aguanti” –i aguantarà, només cal veure’l–.“Això és guapo nen”. Referent de la comunitat gitana El Tio Rafael treballa des d’una associació de Mataró per la integració de la comunitat gitana a la vida de la ciutat. L’entitat és alhora centre de trobada d’il·lustres gitanos mataronins. La seva experiència i la dels seus ‘compares’ són clau. “Som solidaris i procurem estar units”. Les seves nocions de caló li han permès mantenir contacte amb els assentaments que s’han establert a la ciutat en algun moment, per instar a l’escolarització dels més joves i a la integració dels grans, “sense cultura no hi ha integració, no hi ha progrés”. Més enllà dels tòpics sobre la comunitat, el Tio Rafael té molt present els seus orígens, el que ha heretat i el paper que li atorga la vida per al futur.“La integració ha de ser ja”. 
