L’actor David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) defensa que l’humor és la distància més curta per conèixer algú, “sempre que sigui riure ‘amb’ i no ‘de’”, precisa. Tot i que la carrera de Verdaguer ha estat majoritàriament vinculada a teatre i cinema, aquest abril ha encetat com a presentador la conducció de Tabús (TV3), “un programa que riu amb persones de qui no s’hauria de riure”, en referència a col·lectius vulnerables com els malalts terminals o les persones cegues. Ha sigut el confinament un bon moment per l’estrena? “La gent té més sensibilitat, però ara potser no tens tantes ganes de riure, o al revés, potser sí que en tens. Mai no saps quan és el millor moment”, reconeix Verdaguer.
VÍDEO DE L'ENTREVISTA
Comencem pel principi: què és Tabús?
Tabús és un programa difícil d’explicar. Té una part de comèdia, de riure amb el col·lectiu de cada programa, i una altra part molt més humana i social, per donar visibilitat a través de l’humor. És de les eines més potents que hi ha per parlar de temes seriosos.
Fa 10 anys era més difícil veure un programa de televisió on els protagonistes fossin persones de col·lectius vulnerables. Què creus que ha canviat?
Aquest programa es podia haver fet fa 10 anys, 15 i 20. Apostar per un programa com Tabús és molt valent. Tractar aquests col·lectius com a ‘pobrets’ o com a ‘superherois’ no crec que sigui la millor manera. Molt d’humor i zero paternalismes. Crec que el públic ja és prou madur.
Has comentat algun cop que la distància més curta entre dues persones és l’humor. Per què tendim a allunyar-nos dels col·lectius més vulnerables?
La distància més curta per conèixer algú és l’humor... menys la penetració. La penetració és la distància més curta. Però si la penetració dura poc, també és una cosa que fa risa. Cal dir que és riure ‘amb’, no riure ‘de’. És bàsic per a la setmana que vivim junts. Si ens coneixem les pors, les angoixes, els dubtes i les misèries; és més fàcil riure. A vegades tenim al paternalisme absurd de “ai, pobret”. Al contrari, són els primers a fotre canya.
Com són les setmanes de convivència que es veuen en el programa?
Arribàvem a la casa dilluns al matí i marxàvem divendres a la tarda. Dinar, sopar, esmorzar, festa nocturna, gintònics... I avorrir-se molt, que és molt clau per fer contacte amb algú. Jo estava més espantat per la casa que pel monòleg perquè jo no sóc periodista. Jo sóc actor. Però parlo molt i escolto molt, jo no coneixia prèviament les seves històries. Era molt important que jo sempre quedés en un segon terme. Sense ells, no hi ha programa. Sense mi, sí.
Abans de gravar un monòleg, feu una prova per veure quins gags fan més gràcia. Has pogut detectar de quines bromes ens permetem riure?
El bon humor és el que et fa pessigolles al cervell. A vegades, rius des de la incomoditat. Per mi aquesta és la brillantor. Quan estàs parlant d’un col·lectiu i dispares cap amunt, cap a polítics, la justícia o l'Església, la gent riu amb més tranquil·litat. Quan dispares a la mateixa alçada, incomoda una mica. I quan dispares cap a baix, la gent treu el riure nerviós. L’humor negre és això. S’ha de recordar que és una broma. Li donen molta responsabilitat als còmics, acusant-los de les bromes... i són bromes. A qui hem d’acusar molt i estar molt alerta del què diuen és dels polítics i de les persones que parlen seriosament.
En l’episodi sobre ceguesa, conversant amb la Maria, una de les protagonistes, ella et diu que som una societat amb molts prejudicis. Ets conscient de quins has aconseguit trencar?
Jo no prejutjo molt, em considero un tio molt d’esquerres i molt ‘guai’. En fer el programa, he vist que tinc prejudicis. Jo tenia més por amb el programa de malalties terminals, per exemple. Doncs és el programa amb més vida i vitalitat que hem gravat mai. També tenia algun prejudici amb el programa d’obesitat. Te’n adones que amb obesitat i pobresa hi ha molts prejudicis a nivell de la societat capitalista en la que vivim. “Si una persona és obesa o si una persona és pobra és perquè s’ho ha buscat, perquè menja massa o perquè no s’ho curra”. No és gens el cas. Ningú no culpa que tinguis un càncer o que hagis perdut la visió.
Un dels temes que tracteu a la casa és el fet d’acceptar la condició. S’ha extrapolat amb tots els casos, en tots els capítols?
És molt important veure gent que accepta la situació perquè n’has de poder fer broma. Si jo demà perdo una cama, trigaré un parell d’anys en poder-ne fer broma. Tots tenen una capacitat de superació i d’acceptació. La Mercedes, una de les protagonistes, ho diu: “No és tant el que no puc fer sinó el que puc fer, el que m’haig de quedar”.
Has detectat algun punt en comú, en les històries que has conegut?
A les persones, ens separen tan poques coses, realment... El punt en comú és l’acceptació que tenen tots, el poder de superació i la part més positiva. Però són 34 històries molt diferents, és la grandesa del programa. L'únic punt en comú que he trobat entre ells és que m’aniria a prendre una cervesa amb tots.
Quines han sigut les primeres reaccions del programa que t’han arribat?
Fantàstiques, i l’audiència ha anat bé. Sobretot amb molts targets, que això és el més important. Algú deia: “Un foraster de mal gust!”, feia gràcia. Però la reacció de la gent és meravellosa, s’ha entès perfectament. Hi havia una piulada molt bonica que deia “espero que entre el Covid-19 i Tabús sortim de tot això com a millors persones”.
Creus que el confinament ha sigut un bon moment per estrenar Tabús?
La gent està més a flor de pell i té més sensibilitat. Per tant, lliga amb aquest programa. Però potser no tens tantes ganes de riure. O al revés, estàs tant trist que tens més ganes de riure. La gent ha entès i veu que tot és des del respecte. Sense el respecte no es pot fer. Bé, es pot fer en una altra cadena, buscant la part groga, aprofundint en les tragèdies, amb violins, primers plans i buscant la llagrimeta. Jo no entenc la televisió així. El color groc brilla tan ràpid, és tan horrible. Per això també vaig voler ser productor executiu del programa, volia tenir control d’això. El programa és brillant però em feia por fer-ne un mal ús d’aquest material. Jo no vull que agradi a tothom, vull que agradi a les persones que hi surten.
