Que Ramon Oller té una especial estima envers el clàssic de Shakespeare és tota una evidència. Perquè el ‘Romeu & Julieta’ que dissabte passat va presentar al Teatre Monumental és la tercera de les versions coreogràfiques del conegut drama que ha fet al capdavant de la seva companyia Metros. En totes tres ha situat l’escena a l’època actual, en un ambient de carrer, volgudament marginal. I probablement la de dissabte reculli el millor de les seves relectures anteriors. Per això resulta tan rodona i ajustada.
Amb les seves coreografies Ramon Oller aconsegueix que el públic segueixi tot l’espectacle amb tensió sostinguda per no perdre’s cap de les moltes accions simultànies que es desenvolupen dalt de l’escenari. Però a la vegada fa que se senti relaxat perquè tot flueix de forma natural.
El treball coral és admirable. Fet sempre de moviments precisos, executats amb molta tècnica però alhora frescos i plens d’humor i d’humanitat. Els duets dels dos protagonistes, Golan Yosef i Joana Rañé, joveníssims, transmeten la ingenuïtat i la tendresa pròpies de la descoberta de l’amor per dos adolescents. En canvi les escenes de lluita de carrer i sobretot el duel, en el que Oller substitueix el xoc d’espases pel de contenidors metàl·lics de brossa, desborden d’energia. La seqüència final dóna a la tragèdia un aire màgic, quasi oníric, que culmina amb els dos joves morts que queden sepultats per una allau de sorra, mentre les seves famílies interpreten un gest ambivalent de mirar i no voler veure.
Encara que els onze ballarins estan gairebé sempre en escena, Sandrine Rouet, que el públic mataroní ja va poder veure fa dos anys en el paper protagonista de ‘Carmen’ i que en aquesta obra és la dida de Julieta, destaca entre tots amb una expressivitat i una definició del moviment que obliguen a seguir-la quan evoluciona amb el grup i en les seves intervencions solistes, com si fos ella qui tingués la clau de la història.
La música, que segueix la coneguda partitura de Prokofiev amb fragments de Gounod i una ària de Berlioz, arriba a semblar feta a mida per a l’espectacle, i combina perfectament amb els passatges en què de tant en tant els ballarins dansen en silenci o bé fan alguna petita coda parlant o cridant.
En resum, un espectacle de dansa que és com un plat de cuina exquisida, reelaborat amb estima, temps i una tècnica rigorosa, i que per a l’espectador resulta digerible i deliciós. I el que és més important, que convida a repetir. Potser per això, dissabte passat a la sortida del Monumental alguns dels assistents el qualificaven amb la rotunditat de l’excel·lent: un deu.
