El tret de sortida de la nova temporada de teatre i dansa que durarà fins a finals d’any el va posar divendres passat al Monumental la companyia La Perla 29, aquest cop dirigida per Ferran Utzet, amb l’obra de l’anglès Arnold Wesker (1932-2016).
Del compromís polític al desencís
Procedent d’una família jueva emigrada de l’Europa de l’Est, Wesker va créixer en un ambient de forta consciència política socialista i de compromís amb les lluites socials, que va mantenir sempre. Inicialment enquadrat en la generació de dramaturgs anomenada dels “joves aïrats” que a mitjans del segle passat va sacsejar el panorama teatral britànic, és autor d’una cinquantena de títols. ‘Sopa de pollastre amb ordi’, que data del 1958, és el primer d’una trilogia amb molts trets autobiogràfics. L’obra situa l’acció en diversos moments de les dues dècades que van des del 1936, quan comença la guerra d’Espanya, fins al 1956, quan els soviètics esclafen la rebel·lió popular que es produeix a Hongria. Els pas del temps i els esdeveniments aniran marcant la vida i la ideologia dels personatges que descriu, cinc membres d’una família i dos amics propers, uns i altres de condició molt humil. Partint d’una radical militància comunista i antifeixista, gairebé tots aniran acumulant decepcions i renúncies i evolucionaran cap a posicions evasives o acomodatícies per intentar adaptar-se a les noves realitats, cadascú a la seva manera. En paral·lel, l’ambient familiar cada cop serà més depriment.
Buidor
Malgrat les ressonàncies costumistes del títol, quan mesos enrere Ferran Utzet va muntar ‘Sopa de pollastre amb ordi’ a la Biblioteca de Catalunya va optar per un espai escènic de clau simbòlica en forma de quadrilàter, inicialment nu i amb el públic als quatre costats. La plasmació d’aquest reducte domèstic, que és també el bastió de persuasions combatives amb esperances de victòria, comença amb la mímica dels actors que supleix l’absència d’objectes. Després, significant l’alteració de les circumstàncies dels protagonistes, cada atuell i cada moble anirà prenent materialitat, fins a una nova buidor terminal. Aquestes mutacions, com també alguns apunts musicals que hi intercala, són exponents de la determinació de rigor i delicadesa amb què Utzet ha marcat la seva direcció d’una obra certament interessant. En tots els aspectes. D’aquí l’èxit aconseguit.
Els ploms fosos
A la funció de divendres, la primera de la gira que els de La Perla 29 faran per teatres amb escenari convencional, el canvi respecte a la disposició que van utilitzar a la Biblioteca de Catalunya va originar algun desencaix de ritme. Pel que fa a les dues substitucions en el repartiment, a Enric Cambray li falta encara consistència i li sobra gesticulació fent de Ronnie, el fill; en canvi Òscar Intente es va mostrar convincent en el paper de Harry, el pare, i encara estarà millor quan compassi el seu decandiment amb l’evolució argumental. De la resta d’intèrprets, que compleixen amb solvència la seva comesa, destaca Màrcia Cisteró en el personatge de Sarah, la mare. Ella vertebra tota la representació amb una presència i una serenor remarcables. I és l’única que no renunciarà ni a cap anhel ni a cap convicció i qui broda una rèplica final amb què alliçona el fill que ha tornat defraudat. Si se’t fonen els ploms no has de deixar de creure en la llum, li diu. Aquesta metàfora utilitària li serveix a Sarah per afirmar que concep la llum com a suma d’ideals i d’amor, i a Wesker per concloure l’obra i vindicar el mateix: consciència i solidaritat de classe donen sentit a una sopa que en els moments més difícils ha permès la subsistència dels que no podien tenir res més.
