La inclinació calidoscòpica que té la programació de La Sala d’Argentona fa que doni cabuda a propostes provinents de circuits ben diversos. Divendres passat, per exemple, s’hi va poder veure ‘Claudia’, una mostra de teatre-document que la companyia La Conquesta del Pol Sud va estrenar a finals de juliol de 2016 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dintre el Festival Grec.
Cas verídic
La singularitat de ‘Claudia’ és que la història que narra no només és veraç, sinó que qui l’explica a l’escenari és ni més ni menys que la persona que l’ha patit. Es tracta de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera argentina filla de José i de Gertrudis, dos militants progressistes arrestats, torturats i assassinats en un centre clandestí de detenció dels molts que hi havia durant la dictadura militar encapçalada pel tinent general Videla, que va controlar el país des de l’any 1976 fins al 1983.
Com en centenars de casos similars d’infants de desapareguts, quan ella va ser sostreta als seus pares era molt petita i va ser entregada a la família d’un militar addicte al règim, que la va criar com si fos pròpia, anomenant-la Mercedes, amagant-li qui era realment i educant-la en les idees mantingudes pels repressors. No va ser fins als vint-i-dos anys que gràcies a l’esforç i a les indagacions de familiars i de les àvies lluitadores de la Plaza de Mayo, va poder saber la seva identitat real.
Superació i denúncia
La crisi interior pel sorgiment d’aquesta sobtada veritat, el dol per superar les ferides provocades per tanta ocultació i tanta mentida, i la necessitat d’encarar-se als usurpadors, constitueixen els aspectes nuclears del relat de la protagonista, que cobra tot el seu sentit amb les reflexions que figura que fa a la seva filla Guadalupe, una nena de vuit anys.
Per tot el que té de denúncia documentada de la crueltat amb què van actuar els botxins i còmplices dels dictadors, ‘Claudia’ és un exemple de teatre necessari. Tant i més, si es té present que amb la revelació del cas va començar la fi de la seva impunitat. Ara bé, a la translació a l’escena, tot i que té la virtut de defugir el sentimentalisme i compta amb la força del testimoni oral i directe, li sobren alguns accessoris videogràfics i les incursions quasi inintel·ligibles del director i de l’escenògraf del muntatge.
