Els espectacles de teatre, música, dansa i circ que La Sala d’Argentona ha previst des d’ara fins a final de primavera componen altre cop una oferta variada i de qualitat. El seu públic ja ho va començar a constatar diumenge passat amb la proposta triada per encetar aquesta temporada, que tenia aires de declaració d’intencions: ‘El metge de Lampedusa’.
Es tracta del muntatge dirigit per Miquel Gorriz, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, que es basa en el llibre “Llàgrimes de sal”, escrit per Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Té la vivor d’un text autobiogràfic, perquè aquest darrer és el metge que exerceix a la petita illa de Lampedusa i que des de fa anys i panys dedica feina i esforços per rescatar, acollir i donar atenció sanitària a les persones que han hagut de fugir de casa seva i es juguen la vida travessant el Mediterrani en busca d’un futur millor.
Testimoni valent
Aquesta realitat feridora, que omple el mar de cadàvers, que conculca els drets humans i que continua passant dia rere dia davant la hipocresia culpable de la Unió Europea i la indiferència dels mitjans de comunicació, és la que explica ‘El metge de Lampedusa’ amb voluntat de denúncia. Un testimoni valent i sense embuts que sotragueja el monòleg de la funció des de l’inici fins que s’apaguen els llums. Xicu Masó, posat en la pell del doctor Bartolo, el protagonitza amb un to narratiu proper, directe i sentit que flueix quasi com una confidència feta a cadascun dels espectadors.
Només emmarcat per unes projeccions i una disposició escenogràfica mínima, que recrea el dispensari on atén els que arriben d’un periple dolorós, va desgranant com és la seva pràctica mèdica en aquest minúscul tros de terra a mig camí de Tunísia i Sicília. Nascut aquí en el si d’una família de pescadors amb molts fills, sap que des de sempre ha existit una llei moral pròpia del mar que estableix s’ha d’auxiliar a qui està en perill d’ofegar-se. I això, senzillament, és el que no paren de fer tant ell com els altres veïns de l’illa, diguin el que diguin els governants.
Bartolo explica, doncs, que són milers i milers els immigrants que ha hagut de socórrer i que, malgrat l’enduriment de les condicions del viatge, el flux dels que busquen refugi continua perquè encara són més terribles les tragèdies de les quals s’escapen. Per això augmenten els naufragis i el nombre de cossos trobats al mar o a les embarcacions atapeïdes de migrants. El que destaca del relat és la resolució que hi aplica per personalitzar la història de cadascun del seus pacients i, si pot, de cada mort que ha hagut de certificar, perquè vol parar atenció a persones, no a xifres.
Cap concessió
Si la interpretació de Xicu Masó és extraordinària per la manera entenedora de caracteritzar tant la senzillesa com la immensitat humana del doctor, tot en aquesta obra denota un treball igualment ben afinat de posada en escena. Hi ha indignació davant el que delata, que és un nou holocaust, hi ha contundència en la recriminació dels seus responsables i hi ha també molt de sentiment en detallar el drama de tants éssers humans, però no cau en cap concessió a la sensibleria.
‘El metge de Lampedusa’ es va estrenar al festival Temporada Alta i després va estar-se un mes al Teatre Lliure. Ara fa una llarga gira per tot Catalunya i podria ser que aviat es traduís al castellà per continuar voltant per Espanya. Estaria bé, perquè és un exemple de teatre necessari.
Tràiler de 'El Metge de Lampedusa'
