Dintre la seva programació trimestral de teatre, música i dansa, que habitualment té l’interès de combinar variació i qualitat, dissabte passat La Sala d’Argentona va acollir ‘Un obús al cor’. És un monòleg de l’escriptor en llengua francesa Wajdi Mouawad nascut al Líban l’any 1968 i conegut a Catalunya sobretot per tres dels grans espectacles inclosos a la tetralogia anomenada ‘La sang de les promeses’ que des del 2012 aquí ha anat muntant la companyia La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant: ‘Incendis’, ‘Cels’ i ‘Boscos’.
Ara, compartint direcció amb Ferran Utzet, Broggi ha fet una nova incursió en el món narratiu de l’autor amb una peça molt diferent, succinta, que ni té els allargaments ni les pretensions d’epopeia de les de la tetralogia esmentada, com tampoc de Tous des oiseaux, la propera producció del dramaturg que s’estrenarà just aquesta setmana a París, al Théâtre National de la Colline, del qual Mouawad és director.
‘Un obús al cor’, publicat el 2007, no és pròpiament un text teatral, bo i que ha estat versionat per a l’escena en diverses ocasions i fins i tot l’any 2014 va comportar l’important premi Molière com a actor revelació a Grégori Baquet, que l’interpretava en una de les adaptacions fetes a França. Es tracta d’un relat fet en primera persona en què Wahab, un jove de dinou anys, exposa rabiüdament el cúmul de records i de sentiments contradictoris amb què s’ha d’acarar a la mort de la seva mare.
Malgrat el format reduït, a ‘Un obús al cor’ hi ressonen les evocacions de caràcter autobiogràfic i les fabulacions carregades de simbolisme tan característiques en l’imaginari dramàtic de Mouawad. Com a ‘La sang de les promeses’ o a d’altres muntatges fets per ell mateix, com ‘Seuls’ o ‘Soeurs’, hi afloren l’emigració i l’exili, la cerca de la pròpia identitat, l’ambivalència de les relacions familiars, la incomunicació i la por i, principalment, tots els traumes, malsons i violències motivats per la guerra civil del seu país d’origen, que aquí el personatge de Wahab denomina reiteradament i amb fatalitat “la germana bessona”.
Diàleg interior
Presentada fa un any a Salt, dintre el festival Temporada Alta, la proposta de Broggi i Utzet és volgudament austera. Una il·luminació justa i eficaç, una cadira de tisora, una cortina i unes quantes projeccions són suficients per subratllar amb coherència la rotunditat de les paraules que ressonen al llarg de tota l’obra. Són les paraules que l’Ernest Villegas articula ple de subtilesa amb tots els registres i tons que conté la tempesta verbal escrita per Mouawad. Una interpretació convincent. En el seu Wahab cruesa i poesia van de bracet de manera tan rotunda que el fan entranyable. I encara que no pari de deixar anar imprecacions de cara a l’espectador, en el fons el que el personatge experimenta és un turmentat diàleg interior. Perquè, al capdavall, la significació de ‘Un obús al cor’ ve a ser la d’un ritual de pas que permet al jove protagonista una reconciliació amb la mare, amb si mateix i amb el futur. Per això acaba dient que ja no sap plorar més.
