Després de la tradicional campanya de Pastorets que s'ha perllongat fins entrat el mes de febrer, la Sala Cabanyes ha reprès la temporada teatral amb un espectacle dirigit per Josep Maria Rabassa que resulta interessant per molts factors. Es tracta de 'E. R.', l'obra de Josep Maria Benet i Jornet que la companyia del Teatre Lliure va estrenar el 1994 a la seva seu històrica de Barcelona, amb direcció del malaguanyat Josep Montanyès i interpretació de Marta Angelat, Mercè Arànega, Maife Gil i Montse Esteve. L’any 1997 Ventura Pons la va portar a la pantalla amb el títol de 'Actrius' i protagonisme d’un pòquer d'alt voltatge: Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons.
Discreció i bona feinaAmb el muntatge que ha anomenat 'E. R. / Actrius' en Josep Maria Rabassa, home discret i director experimentat, ha dut a terme una molt bona posada en escena d'aquesta peça d'un dels millors exponents de la dramatúrgia catalana contemporània. I, com aquell qui res, ho ha fet marcant unes quantes pautes que en subratllen el mèrit. Vegem-les. Primera: ha seguit en la seva línia habitual d'intentar eixamplar el repertori de la casa, mal que sigui a contracorrent. Segona: ha escollit una bona mostra de teatre de text (no per casualitat 'E. R.' va ser guardonada l'any 1995 amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica que concedeix el Ministeri de Cultura). Tercera: s'ha decantat pel to just d'intimitat que donen les dimensions limitades de l'emblemàtica Saleta, un espai encara poc aprofitat. Quarta: ha encarat el risc de la distància curta que implica aquest lloc reduït prescindint d’artificis. Cinquena: l'austeritat quasi ascètica del dispositiu escenogràfic que ha utilitzat no només és una entenimentada mesura d'estalvi en temps de crisi, sinó que permet que, si es vol, aquest treball pugui rodar i representar-se arreu. En resum: les opcions de Rabassa són d'allò més oportunes per recordar a qui pertoqui que no sols de superproduccions, cantúries i nyigo-nyigos ha de viure una entitat teatral amb solatge centenari.La interpretació és el quidAl capdavall, la gràcia és que el principal puntal de la feina de direcció realitzada radica en el talent interpretatiu. Sense mistificacions. Per aquest motiu ha escollit tres primeres espases de l'arsenal "vintage" de Can Cabanyes: Imma Llorens, Paquita de la Hoz i Encarna Hernàndez. Totes tres ho fan bé i cadascuna en el seu tipus dóna versemblança al perfil humà que representa. Però, a sobre, Josep Maria Rabassa ha sabut reblar un factor més de qualitat amb la tria de les dues joves que en alternança donen vida al quart paper de la funció: l'estudiant de teatre. Tant Clara de Ramon com Anna Piqué són un excel·lent antídot a la temptació de carregar les tintes en les figures arquetípiques de les tres actrius sèniors que l'autor ha recreat a 'E. R.' amb elements que ja havien aparegut en alguna de les seves peces anteriors.
Es pot dir que la intervenció del personatge juvenil de la Clara i de l'Anna és el que confereix tensió dramàtica a la trama, perquè és l'esperó que indaga en els records de les seves tres antagonistes i furga en les seves consciències no només per evidenciar unes trajectòries professionals malavingudes, sinó per fer emergir unes concepcions ben discordants sobre l'art de l'escena i sobre la vida, que en el joc metateatral que Benet i Jornet planteja en aquesta obra vénen a ser sinònims. Per això s’acaba amb un mutis i una incineració.
