Fins a mig desembre i durant tot un mes ha estat en cartell al Versus Teatre de Barcelona l'obra 'Mediocres', amb bona assistència d'un públic majoritàriament jove. És un exercici d'equip, ple de vitalitat i un punt de candor, sorgit a partir d'un taller de fi de carrera a l'Institut del Teatre que integra les branques de direcció, dramatúrgia, interpretació i escenografia. Tots els seus components, malgrat haver acabat recentment distintes especialitats dels estudis superiors d'art dramàtic, compten ja amb una trajectòria teatral prèvia.
'Mediocres' es va estrenar a començaments de juny a la Sala Maria Plans de Terrassa i l'ha dirigit Joan Manel Albinyana. Es basa en un text de Núria Vizcarro, que n'ha creat també la dramatúrgia. En el seu plantejament hi afloren alguns dels postulats del filòsof i assagista francès Gilles Lipovetsky, teoritzador del neoindividualisme narcisista que segons ell es dóna en les societats capitalistes postmodernes. Per això el muntatge, interpretat amb molta força per les mataronines Agnès Esquerra i Carla Lindström i igualment per Empar Capilla, Andreu Martínez i Albert Mèlich, fa una mirada burleta a l’apatia que caracteritza l'actual generació d’entre 25 i 40 anys. En una successió d’escenes que són com flaixos ens presenta cinc personatges que, a desgrat de la seva singularitat individual, responen a un mateix clixé. Acomodats i benpensants, fins i tot arriben a tenir una certa consciència crítica, però són com ànimes de càntir: suporten malament qualsevol adversitat i per no res acaben essent carn de psiquiatre. Per més contradicció, al capdavall la mort se’ls fa evident de la manera més banal.Treball col·lectiuL'acció es desenvolupa en el marc d'una escenografia senzilla però eficaç de Natàlia Aguirre. Formada per un seguit de peces corpòries que s'encaixen de maneres diverses per compondre objectes i ambients variats, ve a ser una mena de trencaclosques tan explícitament elemental que es pot prendre també com una al·legoria simbòlica de la indolència anímica dels protagonistes: simplisme i embolic. L’interès de l’obra no radica només en la gràcia de veure el fruit d’un procés formatiu portat a l’escenari i sotmès al dictamen dels espectadors –cosa que ha acomplert amb bona nota– sinó també en l’atractiu d’un treball de grup que resol amb solvència i molt de dinamisme la multiplicitat de ressorts que el seu projecte escènic comporta: registres d’elocució, modulacions del gest, recitats corals, cants, moviments coreogràfics, trasmudaments de vestuari, jocs amb un titella, etc. Es podria objectar que aquesta profusió en l’ús de recursos, pròpia d’un exercici acadèmic que s’afanya a demostrar la perícia de tots els que hi intervenen, en alguns moments esdevé un llast com a espectacle. Però cal fer notar igualment que, fins i tot la nosa puntual que això podria significar, l’equip de ‘Mediocres’ l’ha sabut convertir en una ironia més del guió per fotre's de les fórmules teatrals en voga que a base d’esmicolar trames i d'engaltar artificis multidisciplinars es fan volgudament inintel·ligibles. Bona acollidaGràcies a l'èxit de públic, 'Mediocres' ja té programades noves funcions a l'Hospitalet i a Terrassa. I tornarà a estar en cartell a Barcelona a partir del 17 de gener. Serà al Teatre Gaudí, situat a prop de l'Hospital de Sant Pau i de la Sagrada Família. Pel mateix motiu estaria bé que també es pogués veure a Mataró.
