Mentre l’indret comença a cobrar vida, Feliu Ventura rasca acords desordenats amb la guitarra. Abel García l’observa i somriu. Seu en un tamboret més baix que Feliu Ventura i té, a cada costat, un instrument força atípic. La viola de roda a la dreta, el llaüt a l’esquerra. Xiuxiuegen mots imperceptibles i riuen mentre van provant el so. Queda més de mitja hora pel concert però el local ja bull. El Cafè de Mar, espai d’un encant especial a Mataró, s’omple de maresmencs de tot tipus. El got de vi rosat situat a terra de la petita tarima on es preparen els músics balla amb un lleu balanceig entre acords. Feliu parla per telèfon ajupit al costat de l’endoll on carrega la bateria. Els assistents s’apleguen a la barra del bar i l’envolten com abelles en un rusc de mel. Situada al costat dret de la tarima, la barra és per uns instants el centre de tot. –Si vols parlar-hi, Feliu està a la sala de darrere-, diu un home al seu company. La casa ofereix bones tapes i entrepans, ha apartat les taules i ha disposat les cadires una al costat de l’altre. No se’ls ha escapat cap detall i ofereixen un ambient càlid i acollidor.
Tenim una llengua que si no la poden separar els mars, no la podran separar els polítics. Tenim la cançó, explica Feliu. El concert fa poc que ha començat. La passió i l’estima per la llengua es fan paleses constantment. La mescla entre unes lletres profundes i reivindicatives i una música interpretada amb sentiment atorguen una intensitat que captiva. La viola de roda acompanya la veu i la guitarra de Feliu amb penetrant discreció. L’instrument omple l’espai i no deixa ni una escletxa de buidor.
Ovidi i Estellés
Aquell que fa vint anys va marxar de viatge sembla estar present en quasi cada nota que canta Feliu Ventura, Va com va. Entre cançó i cançó Feliu parla, diu, recita, transmet. Acompanyat del llaüt, recita a Vicent Andrés Estellés, un referent pel cantautor.
Tampoc s’oblida d’estimar Xàtiva, la seva terra, per uns instants. “Em queixe però se, que no ho vull diferent”. I recorda i comparteix allò viscut com a estudiant. Després d’una hora i mitja omplint la capital del maresme de cant i revolució, Feliu Ventura i Abel García s’alcen davant el públic i saluden amb un posat d’indiscutible humilitat. Marxen, però els aplaudiments efusius no cessen. Tornen. Dues últimes peces per deixar plenament satisfet un públic encisat pels músics. S’acomiada acompanyat de la seva particular senzillesa amb un simple i agraït Adéu.
