Potser per la crisi es van tirar menys petards, la gent va sopar menys fora i més a casa, el cava no era brut nature o es va menjar menys coca que altres cops. Potser. Però en tot cas no ho semblava pas. Dissabte a la nit Mataró va viure la nit més curta de l’any amb tots els ingredients de sempre i ni el cel estrellat de petards ni les converses allargades, ni les revetlles de carrer, ni les casolanes ni les guinguetes de la platja van semblar pecar de res. Més aviat tot lluïa. La nit més mediterrània de l’any, en diuen. L’estiu li prova a Mataró, que es posa guapa quan celebra el solstici.
La Revetlla de Sant Joan va ser tranquil·la. Sense ensurts de pes més enllà del típic tragí dels Bombers en una nit amb moltes metxes enceses. A l’hora de la veritat, cap a les deu de la nit, es va fer el silenci a la ciutat mentre la ciutat seia a taula, en aquest cas amb la televisió encesa pel futbol de seleccions. Va ser acabar el partit i precipitar-se les postres i els petards. Va ser acostar-se la mitjanit i anar pujant el ritme en què el cel s’encenia, les places s’il·luminaven i els carrers ressonaven. Al punt de les dotze començava la fumera visible des d’arreu que s’enlairava des de Can Maitanquis. Quan al carrer de Sant Joan s’encén la foguera, a Mataró, hi ha canvi de cicle.Més flama del CanigóÉs la del carrer homònim la revetlla més ritual, que té en la Baixada de les Bruixes un moment màgic, que escampa l’encanteri d’una nit de moltes reminiscències. Un acte senzill que simbolitza molt i que dispara el protagonisme del foc. El foc fet de flames i sorgit en molts casos des de la primogènita flama del Canigó, símbol de la unitat dels pobles que comparteixen llengua i festa de Sant Joan. A Mataró enguany la flama va pujar més vigorosa que mai des de mar, fins al Carrer de Sant Joan primer i fins l’Ajuntament després on va tenir de companys de cercavila els Gegants. “Entre la caloreta, les ganes de festa i els Gegants, això ja semblen Les Santes”, es va sentir a dir a la Riera.
Can Xammar s’ho valL’estrena del Sant Joan 2012 la marcava la Revetlla Popular de Can Xammar, que va descobrir per la ciutat les possibilitats d’una plaça amb una bona mida. Segons els organitzadors, durant la nit van passar unes 3.000 persones per una festa amb registres ben diferents, des de les gralles dels Laietans que van actuar davant poca gent a la rumba de Dabucabuc, molt adient per aquella nit i la música vuitantera de Dj Kitsch i Frida. El millor era el caliu popular d’una festa que des d’El Públic volen consolidar i ja pensen en l’edició del 2013: “Estem contents i satisfets, la revetlla va funcionar amb una afluència massiva i és divertit quan fas una cosa i la gent respon. La gent s’ha fet seva la festa i ara a nosaltres ens toca consolidar-la”, explica Eloi Aymerich. Des del Públic apunten com a potencialitat de cara a l’any que ve incidir més en lligar Can Xammar amb el Carrer de Sant Joan i les guinguetes com un continu per aquesta nit de revetlla. I, a diferent nivell, a baix a mar. Les guinguetes s’han fet seves aquesta nit, quan tenen bulla horària i poden allargar la música fins que surt el sol. Amb menys gent, segurament, que quan s’hi feia la revetlla popular al Varador però amb el seu públic a cadascuna d’elles, la nit de Sant Joan a la platja va ser una constant de gent i joventut, aprofitant el punt d’inflexió del calendari festiu. Quan el sol ja sortia, eren centenars i centenars les persones que encara feien de les seves en una nit especial i sentida. La de Sant Joan, quan no hi ha crisi.
