Les cares d’il·lusió, els nervis, els menuts esverats, l’espera, la part de les entitats, totes les carrosses de sempre i finalment els tres Reis. No per conegut i reiteratiu el ritual perd interès o salsa. La Cavalcada de Ses Majestats els Tres Reis Mags va passejar-se per Mataró dimecres al vespre, de fred suau i amb el cel amenaçant però inofensiu. Va tornar a ser una sortida massiva al carrer amb voreres plenes des de la Plaça de Puerto Rico fins davant l’Ajuntament, al balcó del qual Melcior, Gaspar i Baltasar van innovar una mica al recitar de memòria i trencant l’ordre establert i tradicional els seus discursos. Era la part final de la tarda més esperada pels mataronins i mataronines més petits que l’endemà van descobrir el sofà colgat de regals. I potser una mica de carbó.
La Cavalcada de Mataró és arcaica però en el sentit positiu, com el vi que puja de grau. Oblidades noves incorporacions al seguici, el propi fet que sigui la de sempre la converteix en un exercici d’arqueologia un cop l’any. Qualsevol novetat té a veure amb les entitats que s’hi sumen de pròleg. Des de les entitats andalusistes amb una sempiterna ‘Marimorena’ rumbera de banda sonora a clubs i colles geganteres. El tren trenca i da entrar al seguici que la retina repassa tot i saber-se de memòria. Des del Tramvia amb anuncis de Quina Momo a sobre al coet, l’Oca –reverència obligada– o la fàbrica de joguines que és la joia de la corona. Tant que volen canviar les carrosses, potser el que s’hauria de fer és explicar a la gent de quin any són, qui les va fer –els Arlequins són de Rovira Brull, per exemple– i llavors es valoraria més el que es passeja per Mataró cada nit de Reis.Dalt l’Ajuntament els Tres Reis es fan esperar massa i a l’hora de la veritat i amb balcó per dar i regalar, surten apretats en plan pastera al balcó i quan parla l’Alcalde no hi ha Rei Negre i quan ho fan Ses Majestats a en Baron no se’l veu. I Sergi Penedès en crosses. L’Alcalde fa el clàssic “feina, feina i feina” quan fa pública la carta als Reis de la ciutat i massa gent abaix assenteix amb coneixement de causa. A l’hora de la intervenció dels Reis, canvis, bona pensada però discursos un pèl massa llargs i d’idees poc concises. Costa que els menuts puguin estar per cap paraula quan tenen qui tenen al davant. Amb música senyorial i l’ordre d’anar a dormir aviat abaixa la persiana la Cavalcada, mentre l’engranatge humà que la fa possible encara pica pedra força estona. Espectacular la moguda, la coordinació, la feinada.
Sense en Quim
I enmig, complidors i assistents, els cotxes de Fabrés encara van colpits per la mort d’en Quim Pons, membre històric de la Sala i de mil mogudes culturals de la ciutat. Ell, home de festes com la Cavalcada, traspassat de forma sobtada i impossible d’assumir. Molts hi vam pensar a mesura que avançava i ens va costar empassar saliva. El dia de la il·lusió en Tres Reis va ser el de l’enyorança d’en Quim.
