El Clap queda ‘col·locat’ del reggae de Black Uhuru

La fumera regnava el Clap en una imatge densa com poques vegades s’havia vist l’atmosfera de la sala. Passaven minuts llargs de la una i tot just baixava la cortina que fa de teló. Havia acabat el concert dels Black Uhuru i la sala respirava festa i inhalava reggae. Era irresistible no rendir-se a l’Underclap com a epíleg d’un concert dels que fan merèixer subvencions, ofertes i cartells per arreu. Si algú havia anat a la sala a veure jubilats s’hi va trobar joves, si algú contava amb fer epitafis de la història del reggae s’haurà de continuar quedant amb alguna dels milers de biografies del gran Bob Marley, als Black Uhuru els queda corda.El ritme va ser protagonista. Per perllongat en la durada, per constant sense caure en la rutina i per providencial per l’èxit musical del concert. Les taules de músics de talla artístics monstuosa en l’estil van saber guiar la nit entre una audiència que noi sols contribuïa a una boira de gran olor sinó que culminava la “col·locada” general empresa per Simpson i companyia dalt l’escenari amb un ambient de gala que facilitava una nit plàcida i riallera, musicalment força inapel·lable. Jamaica deu ser, amb raó musical, el país caribeny més simpàtic a simple oïda dels qui poden tastar productes com aquests madurs del gènere. Seguirà sent així perquè els Black Uhuru encara no són relíquies, sols demostren ser peces de col·leccionista preuades de ser vistes en directe.