A aquestes alçades ja no es tracta de descobrir res a ningú. Berri Txarrak és una màquina, són uns cracs. Aquest trio basc, i euskaldun que sempre és un afegit a indicar, va avançar-se a la seva selecció nacional de futbol i un dia abans ja va demostrar el parentiu entre bascos i catalans, el bon feeling. Bona imatge de la sala Clap, per sobre de les 300 persones, i una altra exhibició avesalladora de rock del dur per part dels Berri, que com ja havien acreditat el passat estiu a Argentona no solament van forts sinó que aniquilen els concerts per la via ràpida i contundent. Ja se’ls ha nomenat com el substitut lògic de Negu Gorriak però pels qui confiem en què l’apropament de presos polítics ens retorni un dia aquell grup magistral, podem comptar amb aquest trio i restar tranquils. Són fins i tot millors. I queda dit el sacrilegi.Al Clap es va viure un segon episodi de la demostració talentosa del trio. Forts i també aclamats des del primer moment, l’ambient va ser tan benèvol que potser va faltar aquell punt de risc que sempre agrada en els directes. Tot massa apamat, i aquí un altre “potser”. Malgrat això, poc o res a dir des de l’aspecte musical en el qual són mestres, els de Berri Txarrak. Tres persones sonant com cinquanta amb una qualitat indestriable per components tot i que la guitarra i la bateria s’enduen la palma. Veu greu i lletres vestides del bell però inintel·ligible euskera completen la parafernàlia, circumscrita en hora i mitja de vertigen i ritme, i de ballaruques frenètiques al davant del galliner. Alguna versió i molt bon criteri en les darreries del concert i com a sensació aquell tremolor que sembla amenaçar amb què la sala s’enfonsi. Tot bones notícies i tot excel·lent. Berri Txarrak, ho dèiem, no és sorprenent. Però sí colpidor per la seva millora i la seva qualitat. Berri Txarrak fa tremolar el Clap amb el millor rock dur del moment
Inici exultant del cicle My Generation
A aquestes alçades ja no es tracta de descobrir res a ningú. Berri Txarrak és una màquina, són uns cracs. Aquest trio basc, i euskaldun que sempre és un afegit a indicar, va avançar-se a la seva selecció nacional de futbol i un dia abans ja va demostrar el parentiu entre bascos i catalans, el bon feeling. Bona imatge de la sala Clap, per sobre de les 300 persones, i una altra exhibició avesalladora de rock del dur per part dels Berri, que com ja havien acreditat el passat estiu a Argentona no solament van forts sinó que aniquilen els concerts per la via ràpida i contundent. Ja se’ls ha nomenat com el substitut lògic de Negu Gorriak però pels qui confiem en què l’apropament de presos polítics ens retorni un dia aquell grup magistral, podem comptar amb aquest trio i restar tranquils. Són fins i tot millors. I queda dit el sacrilegi.Al Clap es va viure un segon episodi de la demostració talentosa del trio. Forts i també aclamats des del primer moment, l’ambient va ser tan benèvol que potser va faltar aquell punt de risc que sempre agrada en els directes. Tot massa apamat, i aquí un altre “potser”. Malgrat això, poc o res a dir des de l’aspecte musical en el qual són mestres, els de Berri Txarrak. Tres persones sonant com cinquanta amb una qualitat indestriable per components tot i que la guitarra i la bateria s’enduen la palma. Veu greu i lletres vestides del bell però inintel·ligible euskera completen la parafernàlia, circumscrita en hora i mitja de vertigen i ritme, i de ballaruques frenètiques al davant del galliner. Alguna versió i molt bon criteri en les darreries del concert i com a sensació aquell tremolor que sembla amenaçar amb què la sala s’enfonsi. Tot bones notícies i tot excel·lent. Berri Txarrak, ho dèiem, no és sorprenent. Però sí colpidor per la seva millora i la seva qualitat. 
