Mira que n’ha fet de miracles Sant Esteve el dia de l'estrena dels Pastorets de Mataró! La mà celestial s'ha notat molts anys que la cosa no anava, o no tirava del tot. Però enguany, no. El sant deu estar constipat perquè va celebrar sense prodigi la seva diada. El resultat de la clàssica obra de l'endemà de Nadal va ser més aviat decebedor. D'assaig general més que d’estrena. I quan això passa precisament el dia de la ‘première’ denota problemes de fons. Antoni Blanch té feinota, perquè una cosa és que algunes errades siguin pròpies del dia 26, i una altra que les patinades vinguin de més lluny. Partirem d’una premissa, doncs, que acceptava el mateix director en acabar l’obra: als Pastorets els falta bullir encara. I em sembla que força, que han de fer xup-xup una bona estona.Però qualsevol crònica d'aquest dia no pot tenir un altre pròleg –i aquí res de supersticions– si no és per parlar del comportament lamentable que es va veure a la platea. Què hi fan desenes de criatures cridant a mitja obra sense que els seus pares facin res? Que ha de tornar Herodes i carregar-se’ls? La cosa va ser més greu que mai i denota dos fets diferents, tan preocupant l’un com l’altre: el primer, que hi ha massa gent que no en té ni idea de com educar els nanos, ni d'ensenyar-los a comportar-se en un teatre; el segon, que tampoc no tenen clar que l’espectacle de Nadal a Catalunya és a dalt i no a baix de l’escenari. O sigui que, sentint-ho molt, o les criatures es comporten, o fora. Anem als Pastorets però, que hi ha teca. Començarem per allò que funciona i bé: la música. Gemma Sancho ha recuperat els aires melòdics més clàssics i l’apartat musical es converteix, ara per ara, en el millor, de llarg, de l’espectacle. Tan pel que fa a l’orquestra com als cants corals. Sols una precisió a la flamant directora: quan dirigeix als actors de l'escena cal que també s’estigui pels músics de baix que, si no, es perden. Si fem balanços, en el platet de bons resultats també hi posarem la nova coreografia de les pedretes, les interpretacions principals de Jonàs i Mataties i del matrimoni Satanàs-Sant Miquel, i la Casa de Maria que, sincerament, millora sense l'aspecte de “Macarena” en què s’havia convertit el final del quadre.El vestuari, tema apartI el vestuari? Ai el vestuari. L’aposta de Montserrat Serra és arriscada, tant, que rellisca en alguns aspectes. No crec que en la majoria, però sí allà on és més clau encertar-la. I on seran més afilades les crítiques. Les màscares dels dimonis no s’entenen, ni explicades. Sap greu, perquè defensar la innovació és menester a la Sala, en l’eterna lluita entre conservadors i renovadors. Però és que el vestit de Satanàs -crítica personal- sembla més de Drag Queen. No fa por. La màscara recorda la d'algun Pellofa amb pluma. Al seu costat l’àngel pren força desproporcionada, massa. No pot ser que el dolent vagi de lolailo i la bondat més cuirassada que la Brunete. No lliga. Pel que fa als tons “bombolla freixenet” de les verges, sobten als qui se’ls miren amb ullada retrospectiva, però poden no anar desencaminats. Els vestits dels dos tontos tenen el retoc que els feia falta: també bé. No era fàcil i segurament Serra s’endurà els comentaris més severs. Però calma a tothom i progressisme en dosis exactes, que les relliscades es veuen i se solventaran. Segur.El pròleg, els micros, el drac...En el cantó de les pífies, no va faltar l’errada tècnica d’aquell a qui, com cada any, se li ha entregirat el caneló de Sant Esteve. Això és propi del dia i, per tant, consideració mínima. Però algunes interpretacions forçades i tirant a fluixotes de molts dels secundaris no semblen només dels nervis de l'estrena. Hi ha errors de més calatge. Més d'un que fa anys que actua i no se l'entén de res, mereix amonestació. Més enllà, a les coreografies del pròleg els falta elaboració i coherència conceptual. No pot ser que el drac dels follets s’hagi tornat dòcil i impotent. Ja no espanta, ni tira foc, ni és infernal: només segueix el ritme de la música com els papànoëls que venen als xinos. A més, ja fa massa temps que l'acoblament entre sonortizació, llum i escena és de pur atzar. A estones es fan la vida impossible. En això caldria més harmonia, que en són les dates.En definitiva era Sant Esteve i no hi va haver miracle. La cosa no va rutllar i els Pastorets fan l'efecte d'anar com per inèrcia. Toca reacció. No valen les excuses. S'ha de remuntar el vol amb il·lusió i confiança, com segur que passarà. Això no és el vestidor del Barça i la gent és amateur: saben el que vol dir “sentir els colors”. Força, Sala! Sant Esteve no va fer cap miracle
Els Pastorets de Mataró, a la Sala Cabañes
Mira que n’ha fet de miracles Sant Esteve el dia de l'estrena dels Pastorets de Mataró! La mà celestial s'ha notat molts anys que la cosa no anava, o no tirava del tot. Però enguany, no. El sant deu estar constipat perquè va celebrar sense prodigi la seva diada. El resultat de la clàssica obra de l'endemà de Nadal va ser més aviat decebedor. D'assaig general més que d’estrena. I quan això passa precisament el dia de la ‘première’ denota problemes de fons. Antoni Blanch té feinota, perquè una cosa és que algunes errades siguin pròpies del dia 26, i una altra que les patinades vinguin de més lluny. Partirem d’una premissa, doncs, que acceptava el mateix director en acabar l’obra: als Pastorets els falta bullir encara. I em sembla que força, que han de fer xup-xup una bona estona.Però qualsevol crònica d'aquest dia no pot tenir un altre pròleg –i aquí res de supersticions– si no és per parlar del comportament lamentable que es va veure a la platea. Què hi fan desenes de criatures cridant a mitja obra sense que els seus pares facin res? Que ha de tornar Herodes i carregar-se’ls? La cosa va ser més greu que mai i denota dos fets diferents, tan preocupant l’un com l’altre: el primer, que hi ha massa gent que no en té ni idea de com educar els nanos, ni d'ensenyar-los a comportar-se en un teatre; el segon, que tampoc no tenen clar que l’espectacle de Nadal a Catalunya és a dalt i no a baix de l’escenari. O sigui que, sentint-ho molt, o les criatures es comporten, o fora. Anem als Pastorets però, que hi ha teca. Començarem per allò que funciona i bé: la música. Gemma Sancho ha recuperat els aires melòdics més clàssics i l’apartat musical es converteix, ara per ara, en el millor, de llarg, de l’espectacle. Tan pel que fa a l’orquestra com als cants corals. Sols una precisió a la flamant directora: quan dirigeix als actors de l'escena cal que també s’estigui pels músics de baix que, si no, es perden. Si fem balanços, en el platet de bons resultats també hi posarem la nova coreografia de les pedretes, les interpretacions principals de Jonàs i Mataties i del matrimoni Satanàs-Sant Miquel, i la Casa de Maria que, sincerament, millora sense l'aspecte de “Macarena” en què s’havia convertit el final del quadre.El vestuari, tema apartI el vestuari? Ai el vestuari. L’aposta de Montserrat Serra és arriscada, tant, que rellisca en alguns aspectes. No crec que en la majoria, però sí allà on és més clau encertar-la. I on seran més afilades les crítiques. Les màscares dels dimonis no s’entenen, ni explicades. Sap greu, perquè defensar la innovació és menester a la Sala, en l’eterna lluita entre conservadors i renovadors. Però és que el vestit de Satanàs -crítica personal- sembla més de Drag Queen. No fa por. La màscara recorda la d'algun Pellofa amb pluma. Al seu costat l’àngel pren força desproporcionada, massa. No pot ser que el dolent vagi de lolailo i la bondat més cuirassada que la Brunete. No lliga. Pel que fa als tons “bombolla freixenet” de les verges, sobten als qui se’ls miren amb ullada retrospectiva, però poden no anar desencaminats. Els vestits dels dos tontos tenen el retoc que els feia falta: també bé. No era fàcil i segurament Serra s’endurà els comentaris més severs. Però calma a tothom i progressisme en dosis exactes, que les relliscades es veuen i se solventaran. Segur.El pròleg, els micros, el drac...En el cantó de les pífies, no va faltar l’errada tècnica d’aquell a qui, com cada any, se li ha entregirat el caneló de Sant Esteve. Això és propi del dia i, per tant, consideració mínima. Però algunes interpretacions forçades i tirant a fluixotes de molts dels secundaris no semblen només dels nervis de l'estrena. Hi ha errors de més calatge. Més d'un que fa anys que actua i no se l'entén de res, mereix amonestació. Més enllà, a les coreografies del pròleg els falta elaboració i coherència conceptual. No pot ser que el drac dels follets s’hagi tornat dòcil i impotent. Ja no espanta, ni tira foc, ni és infernal: només segueix el ritme de la música com els papànoëls que venen als xinos. A més, ja fa massa temps que l'acoblament entre sonortizació, llum i escena és de pur atzar. A estones es fan la vida impossible. En això caldria més harmonia, que en són les dates.En definitiva era Sant Esteve i no hi va haver miracle. La cosa no va rutllar i els Pastorets fan l'efecte d'anar com per inèrcia. Toca reacció. No valen les excuses. S'ha de remuntar el vol amb il·lusió i confiança, com segur que passarà. Això no és el vestidor del Barça i la gent és amateur: saben el que vol dir “sentir els colors”. Força, Sala! 
