Divendres de la setmana passada, com a pròleg de les celebracions mataronines de Sant Jordi, va aterrar al Teatre Monumental la ‘Primera història d’Esther’, de Salvador Espriu. O no ben bé. Perquè no és segur que la versió que es presentava, dirigida per Oriol Broggi, planés prou a to per arribar als quatre-cents cinquanta-sis mortals que van tenir la bondat d’assistir a l’espectacle.
Condicionants del directorJa se sabia que aquest muntatge de Broggi, que ha significat l’entrada per primer cop d’una obra d’Espriu al repertori del Teatre Nacional de Catalunya, havia de contraposar-se a un seguit de circumstàncies contextuals que convertien la seva comesa en un compromís no gens fàcil: la importància d’Espriu com a figura de les lletres catalanes; la significació social i literària de l’obra en el moment en què va ser escrita i el seu enrevessament des d’un punt de vista dramatúrgic; el pes de les referències dels muntatges “històrics” de Jordi Sarsanedas (1957), Ricard Salvat (1962, 1968 i 1977) i Lluís Pasqual (1982); i el lapse excessiu del quart de segle que feia que aquest text no pujava a un escenari. Per això és comprensible que en la seva versió Broggi hagi volgut defugir la pesantor de tanta responsabilitat acumulada i hagi optat per buscar una sensació de menys gravetat a base d’acréixer el joc dels titelles, la música, alguns elements d’atrezzo o els moviments grupals, com el del final en què tots els personatges –músics inclosos– són indiscriminadament engolits pel teatrí de putxinel·lis.
Dicció insatisfactòriaEl camí triat per Broggi no només és del tot legítim, sinó també segurament saludable. El problema, però, és que s’esgarria en el més fonamental: la paraula. Perquè ni la direcció d’actors, ni la dicció d’aquests està a l’alçada requerida pel text. Amb l’excepció de Joan Anguera, a qui cal felicitar, que en el seu paper d’Altíssim està tota l’estona formidable i broda el darrer monòleg de manera entendridora. Les mancances assenyalades dificulten molt la recepció de l’obra per part de l’espectador. I el fet és greu perquè aquesta peça d’Espriu vol ser un homenatge de l’autor a la llengua catalana. En els diversos plans en què es desenvolupa l’acció, sigui el món dels titelles, sigui el de la metafòrica dominació dels jueus per part dels perses, sigui el de les històries de Sinera, Salvador Espriu hi desplega tota una gamma de registres lingüístics i d’expressions fetes, des dels mots més populars fins al cultisme més estirat, que són una autèntica joia. S’ha de plànyer, per tant, que a bona part del públic se li escatimés la possibilitat de gaudir d’aquesta riquesa de matisos, senzillament perquè el text no els arribava.
