Tot just unes setmanes després que Josep Rodri presentés la seva exposició-espectacle a la Nau Cabot i Barba, s’ha mostrat a Mataró un altre muntatge teatral que planteja també una reflexió al voltant del tema de la violència. Es tracta de ‘El cel massa baix’, d’Ahmed Ghazali, que la companyia La Invenció ha representat aquest cap de setmana al Monumental, amb direcció de Josep Pere Peyró. La proposta, que en el programa de mà afirma que “el terrorisme islamista és el pitjor producte de la racionalitat occidental comandat pel pitjor geni de la fe oriental”, venia avalada per la Generalitat, el Ministeri de Cultura, l’Institut Ramon Llull i el conjunt d’ajuntaments, entre els quals el nostre, que constitueixen la Xarxa Transversal. Amb les bones intencions de tants padrins i tan inspirada proclama, semblava que la cosa prometia. Però no.Seqüències intercalades i duplicitat d’espaisEl muntatge es desenvolupa simultàniament en dos espais contigus. El que està al centre de les dues grades on hi ha mal encabit el públic, figura que és un avió que vola amb destinació a Nova York. Allà, quatre actors i una dotzena de soferts espectadors agafats a l’atzar com a passatgers i ostatges faran veure que s’hi produeix un segrest a càrrec d’Achek, un islamista que porta una bomba a la cintura. En un altre indret situat a una banda de l’escena un cinquè actor simula el sacrifici ritual d’un xai viu i du a terme després l’esquarterament real de la carn i les vísceres del cos d’un altre xai. Així, tota l’acció dramàtica s’anirà desenrotllant a base de seqüències fragmentàries intercalades des d’un punt i l’altre. A l’avió assistirem a la sorprenent retrobada del segrestador amb Adel, un íntim amic de temps passats. Aquest, amb recursos argumentals de caire sentimental, aconseguirà que Achek no faci explotar la bomba. Però és inútil, perquè al final els passatgers maten el segrestador i, quan l’avió entra a l’espai aeri dels Estats Units, l’aparell acaba esclatant perquè els americans el bombardegen preventivament. Mentrestant, quan a l’altre espai es va trossejant el xai, és el mateix Adel qui amb la seva veu en off va comentant records d’infantesa i reminiscències culturals sobre la matança de l’animal. Mala paròdiaMalgrat que se li intueixen intencions lloables, ‘El cel massa baix’ resulta decebedor. Perquè ni el paral·lelisme entre el segrest de l’avió i la ritualització de la mort del xai, ni la pretesa reflexió que se’n vol deduir sobre la violència islamista i/o occidental, semblen tenir cap solta ni volta. Tot plegat té regust de mala paròdia. Res no és convincent. La interpretació és francament fluixa i els elements escenogràfics, naïfs. L’avió, per exemple, té l’aparença d’un hivernacle amb mobles d’Ikea. I la conclusió és que, posats a invocar referents culturals, ja ho deixa clar una vella dita: de bones intencions l’infern n’és ple. No el cel. La flagrant insuficiència de les bones intencions
‘El cel massa baix’ al Teatre Monumental
Tot just unes setmanes després que Josep Rodri presentés la seva exposició-espectacle a la Nau Cabot i Barba, s’ha mostrat a Mataró un altre muntatge teatral que planteja també una reflexió al voltant del tema de la violència. Es tracta de ‘El cel massa baix’, d’Ahmed Ghazali, que la companyia La Invenció ha representat aquest cap de setmana al Monumental, amb direcció de Josep Pere Peyró. La proposta, que en el programa de mà afirma que “el terrorisme islamista és el pitjor producte de la racionalitat occidental comandat pel pitjor geni de la fe oriental”, venia avalada per la Generalitat, el Ministeri de Cultura, l’Institut Ramon Llull i el conjunt d’ajuntaments, entre els quals el nostre, que constitueixen la Xarxa Transversal. Amb les bones intencions de tants padrins i tan inspirada proclama, semblava que la cosa prometia. Però no.Seqüències intercalades i duplicitat d’espaisEl muntatge es desenvolupa simultàniament en dos espais contigus. El que està al centre de les dues grades on hi ha mal encabit el públic, figura que és un avió que vola amb destinació a Nova York. Allà, quatre actors i una dotzena de soferts espectadors agafats a l’atzar com a passatgers i ostatges faran veure que s’hi produeix un segrest a càrrec d’Achek, un islamista que porta una bomba a la cintura. En un altre indret situat a una banda de l’escena un cinquè actor simula el sacrifici ritual d’un xai viu i du a terme després l’esquarterament real de la carn i les vísceres del cos d’un altre xai. Així, tota l’acció dramàtica s’anirà desenrotllant a base de seqüències fragmentàries intercalades des d’un punt i l’altre. A l’avió assistirem a la sorprenent retrobada del segrestador amb Adel, un íntim amic de temps passats. Aquest, amb recursos argumentals de caire sentimental, aconseguirà que Achek no faci explotar la bomba. Però és inútil, perquè al final els passatgers maten el segrestador i, quan l’avió entra a l’espai aeri dels Estats Units, l’aparell acaba esclatant perquè els americans el bombardegen preventivament. Mentrestant, quan a l’altre espai es va trossejant el xai, és el mateix Adel qui amb la seva veu en off va comentant records d’infantesa i reminiscències culturals sobre la matança de l’animal. Mala paròdiaMalgrat que se li intueixen intencions lloables, ‘El cel massa baix’ resulta decebedor. Perquè ni el paral·lelisme entre el segrest de l’avió i la ritualització de la mort del xai, ni la pretesa reflexió que se’n vol deduir sobre la violència islamista i/o occidental, semblen tenir cap solta ni volta. Tot plegat té regust de mala paròdia. Res no és convincent. La interpretació és francament fluixa i els elements escenogràfics, naïfs. L’avió, per exemple, té l’aparença d’un hivernacle amb mobles d’Ikea. I la conclusió és que, posats a invocar referents culturals, ja ho deixa clar una vella dita: de bones intencions l’infern n’és ple. No el cel. 
