Entrades exhaurides i gran expectació divendres passat a la funció del Monumental perquè els caps de cartell eren els televisius Joel Joan i Clara Segura. Amb direcció de Javier Daulte s’hi representava ‘Intimitat’, obra basada en la novel·la de l’autor anglopakistanès Hanif Kureishi, que narra el trencament conjugal d’un escriptor d’èxit per anar-se’n amb una jove amant.Solvència amb limitacionsVagi per endavant que ‘Intimitat’, com a peça teatral, no és res de l’altre món i que el tema de les desavinences matrimonials és un argument suat i més vell que l’anar a peu. Però això no vol dir pas que el text de Kureishi no compti amb una trama suggerent, no aporti algunes reflexions crítiques interessants envers la institució de la família o no tingui prou consistència per donar peu a un muntatge mínimament solvent. Perquè aquests elements han quedat demostrats en l’adaptació cinematogràfica que Patrice Chéreau va fer-ne l’any 2000 o en la posada en escena del mateix Javier Daulte al Teatre Lliure fa cosa de sis temporades.Joel Joan, principal inconvenientSi la versió que el públic mataroní es va haver d’empassar divendres al Monumental no té ni solta ni volta és per un inconvenient principal que es diu Joel Joan. El xicot és la desmesura personificada. Immadur i pedant, sobreactua escandalosament, es carrega el sentit de l’obra i anorrea els seus companys de repartiment. Inclús una actriu de talla com la Clara Segura queda esborrada d’escena. No diguem, doncs, dels pobres Josep Julien, Pepo Blasco i Elena Fortuny. Fins i tot l’encant de l’escenografia, composta simbòlicament per uns murs escrostonats que conformen un espai que serveix amb eficàcia a l’acció dramàtica i permet representar successivament cinc llocs diferents, queda degradat pels excessos de Joel Joan. Perquè, a base de pallassades, posturetes i entrades i sortides fora de lloc, l’acaba convertint en el decorat d’un vodevil. Malament. Molt malament.