“Només busquem que la gent gran mogui l’ànima”

Bellànima, un projecte d’aplicació de l’expressió corporal a la vellesa cent per cent maresmenc

  • Cugat Comas // Foto: cedida
  • Dijous, 18 Setembre 2014 12:03

Ciutat 2014/2015 Bellanima

El treball corporal pot servir per expressar-se i compartir, també entre gent gran. Aquesta és la constatació que dues maresmenques van decidir convertir en un projecte innovador que porta per nom Bellànima. Una iniciativa que pot esdevenir un referent i en el que ja s’hi han interessat diferents llars d’avis. Les dues meitats de Bellànima són la ballarina Maria Garriga i la treballadora social Mireia Roca.


Com va néixer la idea de Bellànima?

MG: Jo sóc ballarina i sóc professora. Normalment treballo l’expressió corporal amb nens però vaig anar a visitar la meva àvia a la seva residència. Vaig comunicar-me amb ella a través de ballar i cantar i vaig veure les dones del voltant, que s’hi començaven a fixar i els feia gràcia. I veient l’interès de la resta d’avis, vaig preguntar a la residència si els feia res que muntés un grup d’avis, fent deu sessions, un cop a la set­mana i fer un treball d’expressió corporal.

MR: Vam fer una prova pilot que vaig trobar molt interessant, perquè, havent treballat en aquest àmbit, veia que era una activitat que feia falta i un tipus d’activitat que es fa però a un nivell molt més baix.

I vau treballar amb aquest grup d’avis.

MG: Sí. La residència va escollir-ne vuit, que van pensar que tindrien facilitat i que volguessin, i vam començar. Ens vam posar en cercle, i va ser molt tranquil. En cap moment els va costar gens, i a mesura que es va anar fent l’activitat es van anar deixant anar.

MR: Aquella primera experiència va anar molt bé i vam decidir arrencar com a projecte. Vam fer un Verkami i ens en vam sortir.

Què hi guanyen els usuaris d’una activitat com la vostra?

MR: el que guanyen és a nivell de vincles entre ells, l’autoestima, el que seria com a etapa vital que estan vivint, i és un espai per poder experimentar i sentir-se vius. La idea surt del fet que la gent gran té poca mobilitat, i el projecte el que vol fer és que la gent gran treballi a través del moviment motriu, moguin una mica l’ànima.

MG: Vam treballar amb un home que només pot moure molt poques parts del cos, però l’ànima se li movia molt. Va fer un canvi espectacular, sempre venia a les sessions. Al treballar en petit cercle, en petits grups, treballes el contacte, les carícies.

MR: És una activitat que dóna un plus de valor, que aquestes persones estan una mica excloses de la societat, i que els ajudi a tornar a sentir-se vius. Darrere els cossos envellits podem retrobar l’ànima.

Quin recorregut té com a projecte?

MR: Ens agradaria molt que l’experiència quallés perquè més enllà d’unes sessions intensives pogués ser una activitat regular. L’ideal seria incorporar el programa a centres per millorar la qualitat de vida de les persones grans.

MG: Molts avis volien que continuéssim el curs, perquè s’ho van passar molt bé, al final ens demanaven que no marxéssim. És un moment que surten de la seva rutina, dels seus dolors, és un lloc on poden compartir, sentir,... és una activitat molt completa, molt global, es treballa a nivell emocional, social, físic i cognitiu.

Com sortiu vosaltres de l’activitat?

MG: Pot ser similar però en cap moment nosaltres coreografiem, sinó que es treballa a través de la música, i es treballa el moviment a través de l’alegria i la mobilitat. És un àmbit molt enriquidor perquè nosaltres mateixes quan sortíem de la residència ho fèiem amb un punt de vitalitat i alegria.

Sortim d’una residència amb el sentiment contrari, els avis estan allà esperant una mica la mort, i no sempre és agradable, però a través d’aquesta activitat poden conviure amb l’optimisme.