Durant els segles VIII, IX i X el territori que avui coneixem com Mataró va patir una sèrie de canvis i va rebre tota una sèrie de migracions vingudes tant del sud com del nord que van canviar la fisonomia del territori i la forma de viure dels habitants d’aquestes contrades. Al veïnat d’Alarona, nom que va passar a tenir el que quedava de l’antiga d’Iluro, hi van arribar primer els àrabs que van passar pràcticament de llarg i, més tard, van arribar els francs, amb l’objectiu d’expulsar els sarraïns i portar de nou la fe cristiana. Aquests sí que van arrelar al nostre territori i de la mà de l’església van establir les bases del que després esdevindria la Mataró medieval.
Segons l’arqueòleg medievalista Miquel Barceló, l’arribada dels àrabs al territori que avui coneixem com Catalunya, va ser cap allà l’any 713 o 714. En aquesta època, els àrabs arriben fins a l’alçada de Narbona -a la regió francesa del Llenguadoc-. La reacció a l’arribada dels pobles del nord d’Àfrica per part dels hispano-romans i dels visigots va ser diferent. Per una banda, els més implicats en l’antiga administració visigòtica fugiren cap a territori franc, mentre que altres es van refugiar en les zones de muntanya accelerant el procés de ruralització i de despoblament de les zones litorals de la societat de l’antiguitat tardana que s’havia iniciat segles abans. Això fa que les pautes d’assentament a planes i a valls d’època antiga s’abandonin i que tornin a sorgir els poblats elevats a dalt de les carenes muntanyoses com en època preromana.La reacció contra els àrabs a les grans ciutats de l’època, com Barcelona i Girona, va ser diferent, aquí les ciutats van capitular i van acceptar la nova autoritat islàmica.
El Maresme zona de frontera En canvi la investigadora i professora de la UB Dolors Bramon diu que altres ciutats com Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara als sarraïns i van ser destruïdes. Pel que fa al cas de Mataró, no tenim cap evidència d’aquesta destrucció. El que sí podem dir és que la comarca del Maresme va esdevenir frontera entre àrabs i francs durant 16 anys, els que van entre la capitulació de Girona el 785 i l’ocupació de Barcelona el 801 per part dels francs. L’aparició del topònim d’AlaronaDit això, i revisant les poques evidències arqueològiques d’aquesta època, ‑per no dir que no en tenim cap‑, durant aquest petit període d’ocupació musulmana els petits nuclis rurals de l’antiguitat tardana devien continuar, mentre que l’antic nucli urbà d’Iluro, ara anomenat ja Alarona, -topònim que neix de l’evolució d’Iluro- devia ser abandonat. A nivell toponímic, aquest abandonament de la ciutat ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població i l’aparició del topònim Civitas Fracta per designar-lo en els segles posteriors.Sense restes arqueològiques del pas del àrabsTot i que no tenim constància arqueològica de l’arribada dels àrabs i de la seva posterior instal·lació al nucli d’Alarona, el topònim del que serà el veïnat de Cirera en època medieval, que ha continuat fins a l’actualitat donant nom a un dels barris de la ciutat, ens fa pensar que els àrabs van estar per aquestes contrades, això sí, va ser un petit grup que tenia una funció de vigilància de la zona. Per tant, podem dir que això no va afectar la vida dels nuclis rurals ni el nucli urbà abandonat d’Alarona.Tot això ens fa arribar a la conclusió que el paper dels andalusins a Mataró, i també a la zona del Maresme, devia estar reduït a l’existència de petites guarnicions militars “les cireres”, que sembla que amb poc personal de guaita ja podrien exercir el seu paper de vigilància i de control de les vies de comunicació. Segurament aquestes guarnicions vigilaven la costa i alhora les vies secundàries que des del nord conduïen a Barcelona, on aquí sí que hi devia haver un nombre d’efectius més elevat per defensar la ciutat. Per tant, la consigna de ‘les cireres’ devia ser alertar d’un possible atac franc, i després retirar-se cap a Barcelona, on hi havia el gruix de l’exèrcit.
L’arribada dels francsSi de la presència àrab no en tenim gairebé informació, de la presència franca sí. Moltes de les capelles rurals de l’antic territori d’Iluro es van construir durant l’ocupació franca, aquest és el cas de la capella de Sant Miquel de Mata i la de Sant Sadurní de Valldeix, en els dos casos les capelles estan dedicades al patró dels francs i dels aquitans, respectivament. Durant el període comprès entre la conquesta de Barcelona pels francs l’any 801 i la independència formal dels comtats de la Catalunya vella l’any 1000, al llarg de tot el territori de la Catalunya Vella es va produir una repoblació i reorganització del territori sobre la base de les parròquies i dels monestirs -sobretot benedictins- per tal de fer efectiva l’ocupació franca sobre el territori conquerit.A part d’aquestes capelles d’origen franc a la zona rural de l’antiga Iluro, com va ser Sant Miquel de Mata, al llarg de tota la serralada litoral del Maresme en trobem moltes més d’origen franc com són: Sant Martí de Mata, Sant Vicenç a Llavaneres i a Vilassar, Sant Romà de Tiana i algunes altres més. Els francs arriben a Barcelona pel Camí dels ContrabandistesAquest origen franc de les capelles fa pensar a molts historiadors que les tropes dels francs van utilitzar el camí de la serralada litoral -l’actual camí dels contrabandistes- per arribar sense ser vistos a la ciutat de Barcelona per donar-li setge. Aquesta idea no és gens descabellada ja que aquest camí secundari no deuria estar tan vigilat pels àrabs com ho devia estar la Via Augusta -l’actual A-P7-. A més, en moltes d’aquestes petites capelles s’han pogut trobar elements defensius, el que ens fa pensar que després que Barcelona passés a mans dels francs, els àrabs segurament haurien fet algun intent de recuperar el territori perdut. Sembla ser que les incursions àrabs per intentar recuperar Barcelona es deurien fer per via marítima i es pensa que la costa del Maresme devia ser un territori ideal per desembarcar les tropes. Això segurament va fer que encara s’aguditzés l’abandó dels habitats de costa com Alarona i es poblessin les zones d’interior. Les restes arqueològiques ens certifiquen aquesta hipòtesi, ja que a la zona urbana de l’Alarona trobem molt poca activitat humana, per contra sabem que la zona rural de l’antiga Iluro, els veïnats de Mata, Valldeix o Sant Jaume de Traià l’activitat humana era força superior, tal i com ho demostren els documents escrits de l’època. Del veïnat de l’Alarona sorgirà una nova ciutatPer acabar, hem de dir que en el segle X el teixit urbà de l’antiga Iluro havia desaparegut i la seva població s’havia escampat en petits masos i veïnats de zones de muntanya. A l’antiga ubicació de la ciutat, per la documentació de l’època, sabem que hi havia el veïnat d’Alarona, un grup de masos al voltant d’una petita parròquia rural que al cap d’uns anys ja dins del terme del castrum de Mata es convertirà en la Mataró medieval.
Una possible torre de guaita àrab al turó de Cirera?El topònim “cirera” significa atalaia o torre de guaita. Aquestes construccions es van construir al llarg de tot el territori català i sobretot en els territoris de frontera per avisar a la rereguarda d’un atac de l’enemic. Això ens fa pensar que en aquesta època de la que parlem, en el turó on avui dia hi ha el barri de Cirera, hi pogués haver una torre de guaita àrab. Tot i que no tenim restes arqueològiques en el barri de Cirera que puguin verificar aquesta hipòtesi, aquesta torre de guaita situada en el turó on està situat el barri hauria pogut ser que es construís durant el període que els àrabs van tenir sota el seu domini la ciutat de Barcelona. A altres parts del territori català, sobretot a les terres de Tarragona i Lleida on els àrabs hi van estar molts més anys, aquestes torres de guaita són molt més comunes. Segons sembla aquestes torres de guaita avisaven de l’atac amb senyals lluminoses fent servir el reflex de la llum del sol en miralls.
Organització parroquial del territoriTots aquests topònims de petites parròquies rurals que trobem en la minsa documentació que tenim dels segles IX i X, a partir de finals del segle X i sobretot del segle XI, aniran desapareixent o quedant en el record, ja que ara només passaran a designar contrades o demarcacions dins d’un territori o terme molt més ampli controlats per un castrum o castell. Però aquesta organització parroquial era paral·lela a la civil, és a dir que allà on hi havia un església hi havia un castell, els termes dels castells eren territoris més amplis i dins seu podrien haver-hi més d’una parròquia. D’aquesta manera dins del terme del Castell de Mata trobarem les parròquies de Mata, Valldeix, Sant Jaume de Traià i Sant Vicenç de Llavaneres. Aquesta unió entre domini civil i parroquial és el que farà que acabi naixent la ciutat de Mataró de la mà de la basílica de Santa Maria i del Castell de Mata.
