Com ja vam explicar en l’anterior número, el 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República Espanyola. Però després de l’eufòria dels primers dies, el govern republicà va haver de fer-se càrrec dels principals problemes que tenia Espanya. Primer de tot havia de treure el país de l’endarreriment econòmic i social que portava envers els altres països europeus. Després, endegar reformes laborals i socials per dotar de drets als obrers que havien votat en massa per la República. I, finalment, donar sortida a les reivindicacions nacionals, en el cas de Catalunya instaurant la Generalitat, però encara faltava l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.
Després de la dictadura de Primo de Rivera, de la marxa del monarca i de la proclamació de la Segona República, semblava que Espanya i Catalunya s’havien de modernitzar i viure uns anys tranquils i esperançadors. Però poc va durar l’alegria. El país venia d’un període molt negre i la crisi econòmica mundial arran del crack del 29 no ajudava al flamant nou govern republicà.
Els fronts oberts del govern republicà presidit per Manuel Azaña eren múltiples i diversos. Primer de tot, havien de fer front a les pressions de la dreta i dels empresaris que eren els que disposaven del capital i que no volien perdre els seus privilegis. Per un altre costat estaven els obrers, recordem que encara que fos de forma indirecta, la CNT, sindicat de caire anarquista, havia donat suport a la República, i ara els obrers volien que el govern els tornés el favor en forma de drets i millors condicions de treball.
Els sindicats van demanar les millores laborals des del primer dia i no van tardar gaire en mobilitzar-se per demanar les seves reivindicacions.
Per exemple, aquí a Mataró, el més de juny del 1931, dos mesos després de la proclamació de la república, hi va haver una vaga de 8 dies del sector del gènere de punt. I aquesta no va ser l’única, abans d’acabar l’any fins a 5 vagues es van seguir a Mataró. En l’any següent, les vagues i les protestes obreres van seguir sent el pa de cada dia dels carrers de Mataró. De les mobilitzacions de l’any 32, hem de destacar les dues vagues generals del mes de febrer i el conflicte dels pagesos contractats en temps de recollida que va desembocar en forts enfrontaments entre pagesos i les forces d’ordre públic, conflicte que es va resoldre després de la intervenció a favor dels camperols de l’Ajuntament de Mataró.
Dir que durant aquests anys el sindicat majoritari a Mataró era la CNT, tot i que entre els anys 32 i 33 el seu nombre d’afiliats va baixar fruit des les disputes internes entre els sectors més radicals de la FAI i els trentistes. A Mataró es va imposar la facció trentista amb Joan Peiró de la Cooperativa del Forn del Vidre com a cap visible.
Reivindicacions nacionals
Després de proclamar-se la República, a Catalunya es va instaurar de nou el govern de la Generalitat i es va iniciar el procés per dotar a Catalunya d’un Estatut propi d’Autonomia. El text de l’estatut va sortir del govern català, però s’havia d’aprovar a Madrid. Finalment el 9 de setembre les Corts Espanyoles van aprovar l’Estatut després de fer-hi moltes retallades, fet que va molestar -i molt- el govern català.
Les relacions entre Madrid i Catalunya cada cop estaven més deteriorades i encara van anar a pitjor quan, el novembre del 33, el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux va guanyar les segones eleccions republicanes formant coalició amb la CEDA de Gil Robles, un partit de dretes que seguia l’ideari feixista europeu de Hitler i Mussolini. Ara, el nou cap d’estat era Lerroux, un polític que durant la setmana tràgica havia incitat a la crema de convents i que havia fet un gir a la seva política que ara s’acostava a la dreta més tradicional.
A Madrid manava la centredreta i a Catalunya les esquerres, estava clar que les relacions no acabarien en bon port i a la mínima va esclatar el conflicte.
Els fets del 6 d’octubre
El mes d’abril de 1934, amb Macià mort el Nadal anterior i amb Lluis Companys de president, la Generalitat va aprovar una llei de contractes de conreu. La dreta catalana concentrada bàsicament en el partit de la Lliga juntament amb els grans terratinents s’hi van oposar i gràcies al suport del govern central van anul·lar la llei per anticonstitucional. El conflicte estava servit.
Fins aleshores, el Partit Radical governava en solitari però cada cop eren més grans els rumors que la CEDA de Gil Robles passaria a formar part del govern. Això va indignar els partits d’esquerres i sindicats que veien el perill del feixisme cada cop més a prop i es va convocar una vaga general pel dia 6 d’octubre. Aquí a Catalunya la vaga va agafar el caire de revolta nacional i va acabar amb la proclamació del president Lluis Companys de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
Mataró secunda la proclama
A Mataró, com a la majoria de grans ciutat catalanes on hi havia governs d’esquerres, estaven al corrent de tot el que passava a la capital catalana. El 6 d’octubre de 1934, Mataró va secundar la vaga general, de matinada ja s’havien format els escamots armats d’ERC, d’Estat Català i de Nosaltres Sols, a diferència de Barcelona, aquí la CNT va col·laborar amb els partits catalanistes d’esquerres i va donar suport a la revolta. El dia abans Joan Peiró va fer un míting al Parc Municipal instigant els obrers mataronins a portar a cap la revolució mitjançant la violència revolucionària. El dia 6 al matí un grup de gent armada va incendiar la basílica de Santa Maria, però ràpidament els feligresos van apagar el foc i els responsables van ser desarmats. Ja cap a les vuit del vespre, per la ràdio, es va retransmetre la proclamació de l’Estat Català de Companys. Ràpidament els mataronins i mataronines es van acostar davant de l’ajuntament on l’alcalde Salvador Cruxent d’ERC va proclamar l’Estat Català. Després d’ell, diversos polítics van parlar i fins i tot el sindicalista Joan Peiró es va dirigir al poble. Aquest fet també es va produir a moltes altres poblacions de la comarca.
En estat de guerra
Per Mataró passaren camions que venien d’Arenys, Llavaneres i d’altres poblacions de voluntaris armats que es dirigien a defensar la capital catalana. Als carrers de Mataró l’eufòria era considerable i per tot arreu hi havia joves armats dels partits d’esquerres i dels sindicats. Però cap allà a les onze de la nit, la caserna d’artilleria situada al carrer Cooperativa va rebre l’ordre de la Capitania General de declarar l’estat de guerra. Ràpidament, les tropes es van desplegar pels carrers de la ciutat i la gent marxà espantada cap a casa. Els soldats van ocupar el Centre Republicà Federal i l’Ajuntament i van requisar totes les armes que van trobar pel camí. Mentre tot això passava, els que havien pujat al camió, viatjaven cap a Barcelona però un cop havien arribat a Badalona van rebre la notícia que Companys s’havia rendit.
Els dies posteriors, l’estat de guerra va continuar i la ciutat estava custodiada per soldats dia i nit, fent detencions i escorcollant cases i seus de partits i sindicats. Els regidors d’esquerres de l’ajuntament van ser destituïts i alguns empresonats per ordre del Ministeri de Governació, i vuit regidors de la Lliga es van fer càrrec del govern de la ciutat. El dia 10 d’octubre, la normalitat va tornar a Mataró.
Els fets de l’octubre de 1934 van ser un cop fallit de les esquerres i els sindicats, no només aquí a Catalunya sinó a la resta d’Espanya, ja que, per exemple, la insurrecció armada a Astúries va acabar amb més de mil morts. Els fets van servir, però, perquè totes les forces d’esquerres s’agrupessin per aconseguir el triomf del Front Popular a les eleccions de 1936.
